Català és tot aquell que viu i estima Catalunya, nascut o no a terres catalanes, encara que tingui llaços amb un altre país i senti que l’ànima li pertany a dos llocs.
Haver d’emigrar de la teva terra és dur, però marxar amb aquesta rancúnia cap a una altra terra que t’acull i culpar-la de la teva desgràcia, és un acte mesquí. I culpar una nació que prospera, perquè allà on vius es limiten a dir que no hi ha recursos i esperen que l’ajuda vingui de fora, és menyspreable, originat en l’enveja.
La majoria d’immigrants arribats aquí, van deixar de banda aquest neguit i s’han trobat a gust i ara surten als carrers demanant justícia i democràcia. Però encara en queden de ressentits que fan mal. I d’altres que sense conèixer-nos ens consideren la font dels seus problemes i no es plantegen mai poder estar equivocats. Ens tracten com a colons, súbdits seus.
Si demanant diàleg, si demanant adaptació de l’Estatut, si demanant fer un referèndum per decidir el nostre futur, la resposta ha estat sempre un aspre NO, si manifestant-nos pacíficament, si oferint flors a la policia, fent de la reacció a la tirania un concert, obrint els col·legis per seguir amb les activitats culturals fins i tot de nit i tantes altres idees meravelloses que la gent no para de tenir, per defensar el dret a vot, no aconseguim que Espanya reaccioni i deixi de seguir inventant mentides,
no us amoïneu. Encara queden recursos. De festa en festa, aconseguirem el que volem. Perquè si és així com estimen a qui consideren part del seu país, no volem saber res més d’ells. “Ens han obligat a fer el que no volíem fer”, que diria algun.
Que som el poble, que som nosaltres que dediquem temps del nostre dia a dia per implicar-nos fins al coll amb les mostres de disconformitat, pacíficament, que seguim celebrant la nostra victòria lenta, però victòria al cap i a la fi.
I el món ens mira. Ara sí! El món es queda bocabadat de veure com som capaços de doblegar els dèspotes sense aixecar la mà. De veure que a Espanya hi ha un munt de partits polítics dividits i corruptes, que només són capaços d’unir-se per destruir la nació catalana.
Així és que TROBAREM LA MANERA de desfer els nusos que Franco va deixar. Queda clar, Catalunya és diferent i ja no vol estar sotmesa.