El procés ensenya

Des de que tot això va començar, hem viscut en una muntanya russa d’emocions i judicis. Uns partits que plantegen la república independent, donant cabuda a tots els ciutadans, se sentin com se sentin, han fet exercici d’autocrítica.

M’agradaria també veure l’autocrítica dels partits que plantegen no vellugar-se d’on estàvem o més ben dit, anar una mica més enrere, on es pretén anul·lar la llengua del poble original d’aquestes terres. Perquè no oblidem que som a Catalunya.

Doncs bé, jo també vull fer autocrítica de la República i de mi mateixa.

  • De vegades penso que la república no està donant mostres de reacció a tots els cops que està rebent. És cert que ara és un temps d’espera i estem cansants, però fins i tot quan s’espera es poden fer coses, si més no, denunciar els abusos, un per un, encara que doni feina! Posar-ho al twitter pot desembossar una mica la impotència, però no aporta cap resposta legal. Tot i això l’angoixa que em genera aquest període intermig, estic amb la decisió de seguir pel camí de la rebeldia pacífica.

    Pas a pas. El cas és no estar aturat
  • Trobo a faltar que s’expliqui clarament en què consistirà el nou estat, perquè a mi no em fa gens de por anar sols, però hi ha qui es pensa que dependem d’Espanya, que ens enfonsarem econòmicament, que posarem barreres per anar fora de Catalunya,…
  • Des del punt de vista positiu, el procés m’ha fet plantejar-me alguns conceptes enquistats, descobrir “enemics” al voltant però sobretot, acceptar més formes de veure les coses.
  • També trobo a faltar que no ens dirigim a les persones que no se senten bé a Catalunya. Encara que no entenguem què fan aquí si tan malament estan com diuen,…hem de poder veure què els falta perquè s’hi sentin millor. És tasca difícil per a qui no vol, ni té cap intenció d’integrar-se educadament, però no ho podem deixar de banda. I us explicaré una anècdota per il·lustrar el que penso, per acabar aquest article…

Ja fa temps, teníem una caravana en un campament on estàvem molt a gust i els petits podien jugar tranquil·lament pel bosc i les instal·lacions del parc. Sempre hi ha algun nen “especial” que va de dur i s’imposa als altres. Aquest nen feia el que volia. Els pares no el controlaven. Arribaven allí i el “deixaven anar sense control“. Un dia, però, a les activitats del campament, es van fer jocs, competicions i es va repartir esmorzar. Concretament una pasta dolça. El nen en qüestió la va agafar el primer, fent-se valer com sempre, li va fer una mossegada i la va llançar al terra. Un veí nostre li va dir: “Noi, això no es fa. Si no vols la pasta o no t’agrada, porta-la a la paperera”. A que penseu,…i el nen li va dir “tu no ets el meu pare, i no em dona la gana de fer-ho”,…doncs, no va dir res, va recollir la pasta i la va deixar a les escombraries. Allo em va fer pensar que ningú li havia dit mai què havia de fer. Doncs penso que hi ha molta gent al nostre voltant a qui ningú li ha explicat en què consisteix realment viure en una república catalana. Potser ens podem trobar alguna sorpresa agradable si ho fem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s