Un dels fets distintius de Catalunya és la nostra llengua. El fet de tenir-la és un recordatori constant, que per a qui no ho vol entendre es fa feixuc, que aquesta terra és diferent.
Els catalans hem fet molts pactes i aliances, però sempre ens hem mantingut fidels a la nostra identitat.
Això és dolent? Segons des d’on es miri. Numància no va voler rendir-se als romans i va plantar cara. Es recorda com un fet heroic, el seu setge. No va quedar cap numantí després d’aquella lluita llarga i desigual, però com va passar allà,…segueix sent un bon acte.
Els catalans ho fem a la nostra manera i vist des d’allí, som una molèstia, dignes de rebuig, delinqüents, però no ens volen deixar anar. Un es pregunta, per què si m’odies tant no em deixes marxar? Perquè per a Espanya Catalunya ha estat i és una possessió. Perquè van guanyar una guerra sota un cop d’estat i van decidir que aquesta terra era seva. I no la van saber cuidar. Sempre mirant per sobre l’espatlla i amb el seu tarannà imperialista. Només pensant a dominar.
Però no ho era pas de seva, aquesta terra. I cada vegada menys. Ja he dit que nosaltres rebem a qui vulgui venir a viure a Catalunya, però no a qui ens vol ocupar i sotmetre.
Espanya ja no és el que hagués pogut ser. Anàvem per bon camí fins que va entrar en joc el PP amb el seu odi i anticatalanisme. Aquesta por tan gran que tenen a trencar allò que mai van saber unir, barrejada amb el despreci creat pel seu sentiment d’inferioritat.
Cal un gran canvi. Espanya ja ha demostrat com és, i no té lloc a un món modern, plural i multicultural.
Per què aquesta por a una república? Com si la corona ens hagués salvat de la crisi! Com si el PP no hagués fet passos enrere des que va pujar al poder, banyant-se diàriament en la corrupció i les trampes.
Una república, en coalició amb la resta de nacions espanyoles i altres d’europees, no ha de ser res ferotge. Més al contrari, ha de fomentar el progrés de tots els països.
Si portant el llast de la corrupció espanyola, som una de les comunitats amb més projecció, imagineu-vos quan poguem caminar sols!
Jo ja veig la república. Un govern escollit pel poble, amb representats preparats acadèmicament. Especialistes en els seus càrrecs. I per descomptat, que no serà un camí de roses, però comparat amb el calvari que hem patit i patim, serà molt semblant.
Imagino una educació pública de nivell alt, amb conceptes educatius solidaris. Una sanitat moderna. Unes vies de comunicació ràpides i segures. I totes les idees que s’estan coent a les CDR per a tota mena de problemes socials que s’han de resoldre.
Un govern que escolti el poble. Que entengui que la immersió lingüística és necessària. Que no vol dir que no es parli el castellà, ni que es deixi d’estudiar la seva literatura i la seva història. Un govern que tingui camins vers la igualtat de sexes, que no sigui homofòbic, ni xenòfob. Un govern que persegueixi la corrupció amb la seva transparència. Que priopritzi els béns socials, cuidi la gent gran, inverteixi en cultura, energies renovables, cosos de seguretat amigables, recerca,…
Tot això no ens ho pot donar el govern espanyol i molt menys una nina de dretes que es pensa que pot governar perquè és “ppopular”.
Espanya ha d’entendre per fi que la seva “conquesta” de Catalunya no es va produir mai. Van forçar, bombardejar, assetjar, però no van conquerir. Han d’assimilar que aquesta és la situació i que els catalans podríem haver estat molt a gust a Espanya si aquesta hagués respectat el fet d’haver de conviure amb una altra nació.
Trets identitartis tan forts, seguiran amb fortes arrels. No ens adormirem pas aquest cop. Podrem anar poc a poc, no pas per nosaltres, sinó per ells, perquè acabin d’assimilar-ho. Què necessiten 10 anys? Doncs mirarem de fer-ho en 10 anys. Però no dormireu tranquils fins que entengueu que només amb el respecte i la llibertat es poden crear llaços sòlids. El vostre empeny de fer les coses per la força mai aconseguirà la nostra acceptació.