Un cop llegit l’article anterior sobre psicòpates i sociòpates, em plantejo la situació Catalana. Aquesta mena de gent que si no ho són, s’hi assemblen perillosament, no canviaran. No dialogaran. Veuen en perill el seu estatus, han personalitzat la seva frustració en Puigdemont i no deixaran de cap manera que torni.
Per altra banda, les declaracions de Millo dient que el 155 seguirà aplicant-se encara que es formi govern, són també una confessió del desig de dominació que pateix EspaÑa.
Europa hauria de veure ja, que Espanya no s’asseurà a cap taula. Ells volen la guillotina. No hi ha conversa possible. Tot això ens porta a lluitar encara amb més fervor per la nostra independència.
Quina Espanya m’hagués commogut?
L’Espanya que hagués preguntat “per què us voleu separar?” “què podem fer perquè no marxeu?”, “de quina manera podríem viure tots plegats sota la mateixa bandera?”
Però ara és massa tard. S’han mostrat com el tirà, com el pare cruel que apallissa els seus fills, que no tolera cap altra raó que no sigui la seva, com el maltractador que busca venjança perquè se sent amenaçat perquè la seva parella el vol deixar per volar sola.
Europa hauria de saber veure què està mostrant EspaÑa i que no es pot conviure amb gent com aquesta. No canviaran. Seguiran amb els seus plans de submissió. No ens volen de comunitat, ni de província. Segueixen volent la colònia esclavitzada i sotmesa. No han fet ni un sol pas per entendre. Nosaltres no farem ni un sol pas enrere. Tot endavant fins a la república independent!