Aquell dia em vaig despertar…

…com sempre pel full de llum que entrava per la persiana mal encallada. Els primers segons de confusió van donar pas a una excitació tremenda. El cor era un timbal de la simfònica i l’energia va ocupar el meu cos amb la brutalitat d’un llamp.

Vaig saltar del llit. Ja sentia crits pel carrer que m’eriçaven el bell. Em vaig vestir molt de pressa, massa, i vaig sortir despentinada i amb la jaqueta a mig botonar. Feia fresca, però no m’importava gens. Com a ningú dels que ja cobrien el carrer amb alegria, lleugers per haver deixat enrere una càrrega que s’havia fet massa pesada.

Era el primer matí d’Independència de l’Estat Català. I anàvem per feina. Al Parlament, a mostrar agraïment als polítics alliberats i als retornats de l’exili que per fi ja eren a casa. Un clam comú, abraçades, somriures. No hi havia lloc per a la serenitat en aquells minuts llargs da camí. No ens coneixíem però ens somreiem.

Algunes cares llargues escridassaven encara i tancaven el puny amb amenaça i rancúnia, però érem massa feliços per fer cas d’aquella ràbia poc i mal continguda. A ells també els vàrem abraçar i els vam tranquil·litzar. Vam parlar en castellà i en català a qui volia escoltar-nos, dient-los que el seu sentiment estava fora de perill, que senzillament a partir d’ara, ens gestionaríem nosaltres lliurement. Res més havia canviat, tot i ser poc, era gran!

 

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada