De vegades quan parlo amb algú que em discuteix una notícia, perquè va d’imparcial, m’encenc de passió. No me n’adono, però és cert, el meu to puja i no espero al fet que l’altre acabi la frase.
No és un cas aïllat, i qui sàpiga d’història, hauria de comprendre aquesta “lleu exaltació”. I dic lleu perquè el que genera a la gent en contra és bastant més passional, per no dir violenta.
Per una banda, com fa molts anys que amaguem aquests sentiments i desitjos de separació del país imperial, estem acostumats a esperar, a donar llargues.
Per l’altra, ja estem una mica plens de neguit i no tenim paciència per tornar a explicar una vegada i una altra el mateix argument que corrobora els nostres sentiments.
És la mateixa situació com quan un alumne que estava distret, pregunta el que s’acaba d’explicar, per dir-ho d’alguna manera. El professor pot molestar-se i esclatar en una explicació ferotge del tema o donar per impossible l’estudiant. Però cap de les dues opcions són bones. Si bé cal recordar que s’ha de posar atenció a la classe, la funció principal del professor és assegurar-se que s’aprèn la lliçó, per la qual cosa el més efectiu i raonable és fer veure al seu distret alumne que ha de respectar, no només el professor, sinó els altres companys, i explicar de nou el que s’ha preguntat.
Extrapolant a la nostra situació, hem de controlar la passió, perquè si bé per a nosaltres és cosa d’anys i ja estem cansats, per a ells sembla cosa d’uns dies i han estat distrets amb informacions falses. Per tant, tinguem més paciència encara, que el resultat s’ho mereix. Expliquem-nos amb calma i repetim, repetim i repetim, perquè a poc a poc cala a la pell del més dur.
VISCA LA REPÚBLICA INDEPENDENT CATALANA