Vull fer un comentari sobre una petita conversa que vaig escoltar fa uns dies al davant d’una papereria de la ciutat.
Quatre nens entre vuit i deu anys
– He perdido la goma (diu un dels nens), ¿papá me compras otra?
– ¿Otra vez? Venga, os voy a comprar cuatro gomas a cada uno.
Això que sembla banal i potser pot arrencar un somriure a algú, a mi em posa els pèls de punta. Perquè el missatge que està donant és que ni s’ha de preocupar per tenir cura del material escolar, ni ha de tornar a demanar una goma, sinó que la pròxima vegada, en demanarà sis. Encara que la casa sigui gran, no podem basar en això l’educació dels infants.
No és el preu de la goma, és el preu de l’educació i el civisme. Molts pares han confós la generació del benestar amb creure que poden “pagar” l’educació dels seus fills. I no és així. Difícilment res que no ens costi ens ensenyarà alguna cosa bona.
Si us plau, pares, educar no és còmode, no és fàcil, no és simple. Cal un esforç, una vigilància i un control, dissimulat, però control. I per això s’ha de fer EN PARELLA. Els nostres fills i filles no s’eduquen sols, ni s’eduquen veient la televisió pel seu compte, ni buscant informació a internet o preguntant exclusivament als seus companys amb les mateixes carències de valors socials.
Quan un té un fill, no pot renunciar a la seva protecció, sigui en salut o en les normes de circulació. També, i especialment, en l’EDUCACIÓ.
Educar implica explicar clarament les situacions, hipotèticament, o en el moment en què passen. No cal ser agressiu, però sí, mostrar autoritat, que tampoc vol dir ser autoritari. Un autoritari no escolta, ni respecta. Una persona amb autoritat es fa respectar, que és molt diferent.
I sí, la societat tampoc pot deixar que els pares aprenguin sols. És clar que ens hem d’ajudar uns als altres i proporcionar-nos recursos per enfrontar-nos a situacions que ens superen. Cap pare és perfecte, cap fill tampoc. Però ens hem de fer de guia uns dels altres. I això cansa. Però és el que toca.
Educar de lluny, ja sigui en la distància: – Pau, no corris! – des del banc del parc, mentre el nen ja és a 200 metres de tu amb el perill que això comporta, o en la comoditat del sofà: – Pau, has fet els deures? – Sí, papa, mentre està xatejant amb els amics o copiant les respostes d’un exercici que no li servirà de res fent-lo d’aquesta manera, no són bones estratègies.
L’interés pel que fan els nostres fill, que s’ha acusat de control, ha fet que molts pares vulguin ser “moderns i guais”. La seva falta porta a crear dèspotes, joves agressius i ignorants, per molta informació que tinguin a l’abast.
Llegir un text, no et fa savi. T’ho fa ser capaç d’entendre’l, de criticar-lo, de modificar-lo i en definitiva, de millorar-lo, si cap. No deixem sols els infants, hem d’estar al seu costat i més ara que la vida és tan fàcil per a alguns.