Normalitzar la mobilització

Font de la foto principal: http://www.catalunyalliure.cat/2016/11/digne-renunciar-dignitat/

Estem vivint una època extraordinària. I l’hem d’incorporar a la nostra quotidianitat. Com qui va a la feina, com qui va a ioga o passeja el gos, hem d’afegir al nostre horari un acte per l’alliberament dels presos, per la república, per la dignitat.

Font: http://www.elvallenc.cat/opinio/questio-de-dignitat/

Espanya no vol tornar el que va prendre, la llibertat, la cultura i l’autodeterminació del poble català. Però és qüestió de repetir-ho molt fins que entri a les seves consciències dures i antiquades. És qüestió de temps que s’estovin les seves ments feixistes. No poden continuar sent com són a l’Europa del segle XXI.

Tenim encara hereus del franquisme que fan por als demòcrates. Jo veig un Pedro Sánchez espantat. Aquesta violència que li surt de la boca, no és altra cosa que por. I és que allí ho té magre. Dintre de tot, podem estar contents que ens envoltem de més demòcrates que no pas ell.

I el que vull comunicar és que el nostre moviment, ha de continuar sent-ho, pacíficament i tossuda, fins a aconseguir el que és just. Hem de normalitzar moltes coses. Que vivim i estimem Catalunya i això no és pas cap deshonor. Com tampoc ho és parlar català. Al contrari, ens omple de dignitat i d’orgull. Que no ens crispem amb qui no pensa igual, que no caiem a les seves provocacions. Que som i serem gent catalana.

I també hem d’incorporar al dia a dia, les accions cíviques de protesta. Les més senzilles, com portar un llaç groc, però també les més agosarades, com plantar-se davant d’un comerç que patrocina la violència i la crispació contra l’independentisme. Els que pengen estelades als ponts, els que canten, els que escalen, els que lluiten fora, els que escriuen cartes als veïns, als presos o al Parlament Europeu, els que fan bufandes grogues, els que fan trobades a les places dels barris, en fi, tota la imaginació d’un poble que “hace cosas”.

Per molt que s’escarrassi el govern central a dir que som violents, no ens hi tornarem. Ens costarà, serà llarg, però serà. I si seguim així, no serà tan llarg com alguns auguren.

Què hem de resoldre? La desunió dels partits. L’increïble entestament dels partits a no anar per la feina que cal. Fins ara he cregut que podien ser estratègies, però finalment estic veient que és egoisme, la lluita pel protagonisme. Com si anéssim a oblidar tot el que han fet fins ara. I és una llàstima, perquè si algú vol que el recordin per aconseguir la independència, que s’ho faci mirar, perquè la independència l’aconseguirà el POBLE. És a tots nosaltres a qui recordarem en un futur pròxim, com artífex de la llibertat, donat que els partits van una mica a la deriva.

He trobat aquest acudit en una pàgina web. I és representativa del que fa Espanya. “Prohibit trepitjar la sacrosanta unitat del país inventat per ells”, però es permeten trepitjar la dignitat de la seva mateixa gent.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada