Ho deia el meu pare i ho diu el sentit comú. Si no ens eduquem amb valors, la societat no s’aguanta. Perquè a sota de tot el que construïm està l’educació. Però sembla que ho entenem a l’inrevés i que l’hem d’enterrar sota de tot.
No. Fins que no entenguem que cal EDUCAR BÉ, no ens en sortirem. El coronavirus, el neoliberalisme nazi, les fòbies a tot allò que és diferent, la falta de respecte per la gent gran, pels pobres, pels refugiats, TOT, ve d’una mala educació o d’una educació deficient.
Quan sento un pare o una mare que diu “pobret, és un nen, deixa’l estar que quan sigui gran ja haurà d’enfrontar-se als problemes“, jo li dic, “quan sigui gran NO SABRÀ enfrontar-se als problemes”. Que un nen rebi una negativa, que no pugui fer el que vulgui en una sala d’espera, que no pugui dur el patinet al mercat, que no mengi dolços com a premi, que un avi el pugui amonestar per passar com un boig amb la bici pel seu costat, no és maltractar-lo. A veure si ens ho treiem del cap.
Per a mi la paraula màgica és EQUILIBRI. És quan som nens que hem d’assumir certes responsabilitats col·lectives, quan he d’enfortir-nos per quan vinguin temps dolents, que hem d’entendre que el món és divers i que cada vegada hi ha més canvis sobtats als quals hem de respondre amb unanimitat i disciplina.
Avui és el coronavirus, creat per l’home o la natura, el cas és que el tenim aquí. I passa el mateix amb les situacions d’alarma. Crec que les entitats públiques haurien de saber INFORMAR sense alarma, però EXIGIR un comportament cívic i estricte quan cal. No es tracta de posar la por a la gent, es tracta que la gent sàpiga enfrontar-se a la por. A ningú li fa gràcia contagiar-se de cap malaltia, però habitualment no prenem cap mesura de precaució. I quan arriba un moment crític com aquest, ens resulta difícil acceptar que cal quedar-se a casa, dur mascareta, rentar-se les mans, no estossegar sense protegir-se, en fi, són tot normes d’educació que caldria tenir clares des de molt petits i ara no ens costarien de fer.
No es tracta d’anar pel carrer pensant que qualsevol persona et pot atacar, però sí que cal ensinistrar-nos per estar atents a detalls que ens poden enviar senyals de perill. A cap mare li fa gràcia saber que el seu fill/a pot marxar amb un desconegut. Llavors, què fem? Deixem que el nen/a sigui “feliç” amb qualsevol persona o l’ensenyem a detectar certes situacions que poden resultar perilloses, encara que això pugui esgarriar algun moment d’esbarjo?
Per a mi està molt clar. HEM D’APRENDRE A CONVIURE AMB SITUACIONS NEGATIVES. Podem ser igual de feliços sentint-nos preparats per a eventuals accidents o amenaces.
També estava clar des que va aparèixer el primer cas a Itàlia, que les mesures de precaució s’havien d’haver pres llavors. Però m’he sentit a dir alarmista, com a mínim. Quan en realitat, si s’hagués fet en aquell moment, amb serenitat i bona informació, ara la situació no estaria desfermada d’aquesta manera. Per altra banda, que no sabem que els polítics menteixen? Que els que tenen diners invertits en empreses menteixen per salvar els seus guanys?
Per a mi és norma que quan un polític diu “todo va bién”, ja puc començar a buscar solucions pel meu compte.