“Descompetències bàsiques”
M’ha tocat corregir les “competències bàsiques” d’aquest curs.
Per això avui he de parlar d’aquest examen en l’àmbit estatal que es fa cada any a alumnes de 4t d’ESO.
Les conclusions són nefastes. Primer, són una pèrdua de temps per als professors i alumnes. Segon, són una trista demostració que una majoria dels alumnes de 4t tenen nivell de primària, lletra de primària i manca d’expressivitat ni tan sols de primària. I segur que no són representatives de res.
No anem bé. Si volem progressar, l’ensenyament ha de ser seriós. Si un no té el nivell, no passa i punt. I si el té, segueix endavant, sense límits. Si un no arriba, se l’ajuda, se li explica d’altres maneres, se li posen exercicis que progressivament el portin al nivell que ha de tenir, però ha de tenir el nivell.
No es tracta de compadir els que tenen més dificultats per seguir una explicació. Igual que no es tracta de frenar aquells que podrien donar més i s’han d’avorrir a les classes. Es tracta de fer-los comprendre que això de ser diferent, no és cap vergonya. Que segur que són més bons o menys bons en altres temes. Que cadascú té el seu ritme i pot arribar al mateix lloc, sense haver de justificar el temps que hi inverteixi.
És a dir, el que proposo és que l’ensenyament es basi en assignatures, en temàtiques. No en cursos quadrats i inamovibles que només admeten alumnes que els assumeixen i si no els assumeixen i s’acaben regalant, perquè el tren segueix la marxa implacable.
Potser seria bo que un fes “primer” de matemàtiques, mentre fes “tercer” de socials, i “segon” de gimnàstica…, i que al final es tingués un nivell acceptable de totes les assignatures.
A més a més, si ens hem de confiar dels resultats s’aquesta prova, ho tenim fotut.
Antigament fèiem cal·ligrafia, dictats, còpies…, i tot això s’ha deixat de banda perquè “no és modern”, com si tot el modern fos infal·lible, o perquè aquella falsa compassió els porta a dir “pobrets” ells que només volen fer el gandul, han de posar-se a treballar a l’escola. No veuen que “pobrets” ho seran quan s’enfrontin a la vida amb aquest nivell tan trist. L’agilitat manual i la coordinació de l’escriptura és necessària. Si els nens només fan garagots excusant-se que si volen fer bona lletra, ja tenen els ordinadors, no anem bé. Només els aficionats al dibuix poden treballar una mica aquesta competència bàsica. Una competència bàsica que no es valora a l’examen de les competències bàsiques!
No anem bé quan els alumnes es rebel·len si els demanes que copiïn l’enunciat d’un problema, perquè els cansa escriure a mà. Ni anem bé quan se’ls tolera que no sàpiguen expressar-se per dir que en pujar la salinitat del terreny, la població de plantes disminueix. Si us plau! Estem parlant d’alumnes entre 15 i 16 anys!!!!!
No anem bé fent proves absurdes que no requereixen cap esforç, baixant el nivell any rere any. Estem fabricant impotents acadèmics! L’escola ha de ser un lloc on aprendre. Aprendre a llegir, a escoltar, a recordar, a interpretar, a escriure, a calcular, a deduir, a ajudar. I no s’ha de regalar allò que no s’aconsegueix. Repeteixo, s’ha d’ajudar, però no regalar.
El que principalment s’hauria d’ensenyar a CASA i a les escoles, és a saber que cadascú té el seu temps per aprendre i que el que ha de fer és avaluar-se a si mateix. Per culpa de les burletes, de les competències, de les comparacions, un no pot ser tal qual és. Potser si deixem que es vagi avançant amb assignatures, trobarem que ningú és bo en tot. Si un alumne és lent amb les ciències, potser és un artista del dibuix, si li costa recordar capitals del món, potser és bo en física. Doncs anar avançant amb allò en que té traça, li pot suposar un al·licient, però se l’ha d’exigir l’esforç per anar superant el que no li va tan bé. Per això proposo organitzar l’ensenyament amb graduacions temàtiques o d’assignatures. És un suggeriment que acaba de nèixer i segur que s’ha de repensar i millorar.
I una altra cosa, jo faria classes per a noies i per a nois a secundària. I no sóc l’única que ho diu. Quan les classes són del mateix sexe, no hi ha tantes dificultats. No és per puritanisme, és per treure un problema més de distracció a aquesta edat. Potser algunes assignatures com gimnàstica, dibuix i altres que haurien d’haver-hi i que no hi són, com rítmica, jocs de taula, cuina, teatre,...podrien ser mixtes. Però les que requereixen concentració, si us plau, separats, és per fer-los un favor.
I un altre tema a recuperar són els EXÀMENS DE SETEMBRE. Si els pares volen fer vacances tranquils, tenen diferents opcions, posar professor partiucular al lloc d’estiueig o estar pendents durant el curs i pressionar-lo amb autoritat, però sense violència, i així no arribi al final amb assignatures pendents. Sempre tenint en compte queno sigui una angoixa, és a dir, si s’ha de repetir, es repeteix, perquè cadascú té el seu temps per fer les coses i no és res greu. Greu és que no aprengui a obrir-se camí professionalment.
I lligat amb tot això, està el fet que hem creat una societat TAN capitalista, que ens ha tret les estones que podíem estar amb els nostres fill i ajudar-los directament. Ens hem desfet del temps de la família i en conseqüència, ha desaparegut la disciplina. I quan dic disciplina, no em refereixo al comportament militar, sinó a ser capaç de respectar, escoltar i esforçar-se pel bé comú.
Això ho ensenya la família, quan hi ha temps i ganes.
