Això és el que estem fent. Donem un arma a un nen que no sap què és.
El món ja no el porten els adults, els savis, com a qualsevol tribu ancestral on els vells eren escoltats per la seva experiència. Li hem donat la volta. Ara manen els joves, però no els joves que poden tenir empenta de millorar el món, que ja seria bo, sinó els joves mandrosos, els dèspotes, o els massa ambiciosos, els que no tenen escrúpols, i a tots ells els hem acaronat entre cotó fluix perquè no patissin amb allò de “pobret, ja la vida li portarà moments durs, ara que faci el que vulgui, ja n’aprendrà”.
Però no, la vida no s’aprèn després. La vida s’ha d’aprendre de petit. I tan cal el joc, com la disciplina. Tan calen les aventures, com els sacrificis. I cal saber gestionar la frustració dels “no”, com cal mesurar el poder dels “sí”.
Amb això no vull dir pas que no hi hagi adults iguals o pitjors, però és que molts, venen de ser aquells nens consentits, que amb una rebequeria o una amenaça ho aconseguien tot. Està vist que les facilitats no forgen un bon caràcter.
Estem creant els peus de fang que sostenen els ídols i tot s’ensorrarà si seguim així. L’ensenyament ha de canviar. I ha de canviar a casa, com a les escoles. Allò de “pobret, pobret” s’ha d’oblidar.
Tenir fills és un contracte indefinit amb el cansament. Qui no estigui disposat a cansar-se, que no tingui fills. Sempre m’he mossegat la llengua en sentir aquelles mares que estan xerrant a la botiga, quan mentrestant el seu hereu o hereva va fent destrosses i remenant-ho tot, dient-li des del seu pedestal “”Nen/a, vine, no toquis res”, perquè els hagués dit “Coi, ves-hi tu i atura’l-la”.
T’has de bellugar, t’has de molestar, has d’aixecar-te cent cops, has de repetir i repetir. No pots deixar que l’última paraula la digui ell/a. Si s’entossudeix vint vegades, tu t’has de plantar vint-i-una.
Els nens NO APRENEN SOLS i l’autoritat no es renyeix amb la llibertat. Fa que la guanyin i la gaudeixin en la seva justa mesura. I és necessària per respectar.
I per fer tot això, no cal recórrer a la violència. Només cal fer una societat que ho entengui i no toleri l’abús, ni d’uns, ni d’altres. Però ara per ara, tenim una societat que diu “deixa-ho estar, no tinc ganes d’aixecar-me del sofà”.
Quan érem petits, si fèiem un acte incorrecte, com ara gronxar-nos en un arbre massa jove que es doblegava sota el nostre pes i un adult ens veia pel carrer, ens cridava l’atenció i nosaltres obeíem. Si a l’autobús entrava una persona gran i seguíem asseguts sense molestar-nos cedir el seient, qualsevol adult del vehicle ens feia respectar l’avi o àvia que havia pujat. I amb aquesta col·laboració es podia assumir l’educació a casa. Perquè estava en solidaritat amb la societat. Es tenien les coses clares del que era respectar i qualsevol adult tenia dret a dir-ho.
Després va venir la por. I la por no porta res bo. La por de que et contestaran, se’n riuran o potser t’agrediran. Però la pitjor por de totes, la de quedar-te sol defensant el que sembla una quimera perquè els altres tenen més por que tu.
Avui, es pot fer tot el que es vulgui? Podem viure així, sense cap mètrica?
Per altra banda, és tan greu aprendre unes normes bàsiques de convivència, civisme i ciutadania? Costa tant de debò? O costarà més voler posar les coses al seu lloc quan tot s’ensorri? No podem perdre la consciència, perquè deixarem de ser éssers humans.