Més sobre formigues: La marabunta

Marabunta. Segurament  més d’un de la meva quinta deu associar aquesta paraula a Charlton Heston, l’actor que va protagonitzar la pel·lícula. Però, científicament és un terme que fa referència a una migració massiva de formigues legionàries. Aquest tipus de formigues té més de 200 espècies i són indígenes d’Amèrica del Sud i Àfrica. El sobrenom que llueixen ja les qualifica d’agressives. Són insectes nòmades. El niu que fan és provisional. Un niu vivent o bivac fet amb els seus cossos durant la nit.  És a dir, cada formiga s’enganxa amb les potes i les mandíbules a les veïnes. Formen una mena de pilota que pot semblar desorganitzada, però en realitat és una comunitat ben estructurada.

Es distribueixen per classes. Les obreres més ancianes es col·loquen a l’exterior. Són el mur. Les més joves queden a l’interior, que conté passadissos i cambres on viu la reina, les larves i els ous. També tenen un rebost amb els aliments que han capturat durant el dia. Mentre hi hagi subministrament, romanen a la mateixa zona fent i desfent el niu cada nit. Aquesta etapa pot durar un parell o tres de setmanes. La reina aprofita per pondre els ous. Les larves són ateses i van creixent. Durant el dia circulen en petits grups. Només quan s’esgoten els nutrients, es desplaça tota la colònia, que sol ser de 200.000 a 1.000.000 d’individus, entre centenars de metres o més d’un quilòmetre.

És a dir, en quinze o vint dies poleixen completament la zona on s’estan. Poden arribar a eliminar 100.000 insectes, aranyes, larves i petits vertebrats deixant aquella zona exhausta de menjar.

A la pel·lícula de Heston es magnificava aquest comportament bèl·lic i invasor fins a l’extrem d’atacar éssers humans. Ja em va costar dormir després de veure-la! La realitat és ecològicament impressionant però menys apocalíptica. Les feromones coordinen el moviment col·lectiu sense “pensament” individual. Per extensió, el terme marabunta també s’utilitza en català per referir-se a un conjunt de gent tumultuosa, sense pensament crític.

Les formigues legionàries mostren tolerància extrema a altes temperatures (fins a 47° C en algunes colònies). Amb l’escalfament global, podrien expandir-se a zones tropicals més poblades d’altres formigues, augmentant la diversitat.  La temperatura és clau en la distribució i densitat de la població. No hi ha evidència d’invasions massives, però podrien alterar ecologies locals.

Imagino un atac en bloc de formigues legionàries. Hauríem de tenir un exèrcit d’ossos formiguers?

De fet, no. Un exèrcit d’ossos formiguers no seria efectiu contra una formació de formigues legionàries, ja que aquests mamífers estan adaptats per menjar formigues solitàries o de nius fixos, com d’aperitiu, vaja.

Els ossos formiguers (com el gegant, Myrmecophaga tridactyla) consumeixen fins a 30.000-35.000 formigues diàries amb una llengua de 60 cm que belluga 150 cops/minut, protegits per pell gruixuda i pèl dens contra mossegades. Utilitzen urpes per obrir nius i eviten formigues agressives com les legionàries, preferint espècies menys combatives o tèrmits. En un

atac massiu, que podria arribar a la quantitat de fins a 20 milions d’insectes i tot el seu àcid fòrmic que representen, superarien la seva capacitat, com es veu en simulacions on ni tan sols 4.000 formigues “bala” són un repte. ​

Les formigues legionàries tenen pocs predadors específics. Els pangolins poden menjar-ne algunes gràcies a escates o pèl protector, però eviten eixams massius per la seva velocitat i coordinació. Ningú neteja una marabunta sencera.​

En escenaris humans (rars, ja que no ataca persones), s’usa foc, pesticides o barreres d’aigua per desviar les columnes. En definitiva, un “exèrcit” d’ossos seria contraproduent perquè s’aturarien ràpidament i els que no, patirien pèrdues. Millor prevenir amb vigilància ecològica, especialment amb el canvi climàtic.

Si heu arribat fins aquí i us ha agradat, si us plau premeu les estrelles de valoració i sobretot feu-me difusió entre els vostres contactes. Moltes gràcies.​