Sobre l’autenticitat:
L’eterna qüestió. Acceptem la parla col·loquial o ensenyem a parlar bé? Jo crec que s’ha d’ensenyar a parlar bé, però això implica superar una generació o dues de renecs i acusacions d’esnobs.
No és impossible, de fet la immersió lingüística ha recuperat moltes paraules del català i si seguim per aquest camí, se’n podran recuperar moltes més.
Personalment em va sorprendre quan ens van comunicar que s’havien acceptat formes com “hi han“. Penso que és com rendir-se. És clar que la llengua és viva i va canviant, però potser, ja no es tracta de canvi, sinó de degradació. I aquí és on fa mal. Si un canvi va acompanyat d’una explicació lògica i una facilitació de l’aprenentatge, la rebo bé. Si és per desídia, no.
Tampoc estic d’acord amb els esnobs de debò. Aquells que només es permeten dir “ase” i et miren despectivament si dius “burro”.
Després de la classe de fonètica on varen obrir-nos els ulls (millor dit, l’oïda) a com diem “Balmes” o “Pedralbes”, estic molt conscienciada a pronunciar com cal. Si s’aprèn de petit, costa menys i per tant ens calen professors que parlin bé amb els infants. Ens hem d’esforçar a corregir el nostre llegat lingüístic i normalitzar aquest esforç entre els que ens envolten.
Hi ha vida més enllà de Rodoreda
Com a NO experta en literatura, poc puc a portar d’altres autors, però estic completament d’acord que sembla que quan algú es posa de “moda”, ja enlluerna tant, que no es veuen altres autores. I com ens varen dir a classe, un escriptor és una persona que escriu. En tenim moltes a Catalunya.
Penso que el pes de Rodoreda, a més de la qualitat, potser es deu al fet de ser una de les poques dones reconegudes en mig d’aquest món tan masculí.
Jo trenco una llança per altres tipus literatura que no sigui la més “purista”, per posar-li un nom. Una que vingui de fora de la novel·la i la poesia.
Per què no llegir història, ficció (Onofre Parés), ciència (Sònia Fernández-Vidal), arqueologia, cinema, …? Segur que dins d’aquests camps, hi ha qui escriu bé, qui transmet emocions, de la mateixa manera que ho fan les novel·les, i de qui es pot aprendre a escriure. Però és un terreny desconegut.
PER UN VERITABLE PROCÉS DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA A LA CATALUNYA INDEPENDENT
El text expressa el fet de sentir d’un poble independent i acusa de miratge l’ús del concepte de bilingüisme com a salvació per ambdós idiomes, català i castellà. En aquest sentit està d’acord amb allò de “El bilingüisme mata” de Pau Vidal.
La interpretació d’una Catalunya bilingüe com ens va mostrar en Llorenç a les dades estadístiques obtingudes al llarg d’uns quants anys, no em va quedar massa clara. Es va dir que quedava demostrat que Catalunya no és bilingüe pel fet que la majoria de persones deien que feien servir preferentment una llengua o altra. Però això, no impedeix que la facilitat amb què es parlen ambdues sigui baixa. I jo crec que el bilingüisme és això, precisament. Potser fem servir més una llengua, perquè la preferim, però no tenim cap problema en emprar l’altra si cal. Així doncs, jo crec que Catalunya sí que és bilingüe en aquest sentit. Almenys en una proporció molt més gran que la que donaven les dades.
L’anormalitat que el català esdevingui una anomalia, és culpa d’una imposició, però també d’una submissió. Ens hem de defensar. Crec també, que hem d’acceptar la realitat de la Catalunya actual. Ja no és només el castellà, sinó moltes altres llengües les que sentim diàriament a la nostra terra. Es tracta d’identitat. La llengua principal ha de ser el català, encara que puguem expressar-nos en altres idiomes i protegir-los igualment de la seva possible desaparició.
Encara que tinguem una república, el castellà seguirà a les nostres vides i ja no ens ho hem de prendre com una imposició, sinó com una pluralitat cultural. Això sí, el català, única llengua oficial.
EXCÉS DE CONTINGUTS?
L’esment de la Gemma sobre el “coaching”, m’ha fet tornar a reflexionar sobre les habilitats més importants d’un professor.
A títol de curiositat, el terme “coach”, que ve del món de l’esport, es defineix com a entrenador, ara també professor particular. Fa uns quants anys que a les empreses es fan cursos de “coaching”, però els caps de les empreses segueixen sense saber-ho ser. A la majoria els manca l’habilitat de tractar “psicològicament” el grup. No dic que hagin de ser psicòlegs, però sí que s’han de saber socialitzar.
Per posar un exemple del que penso, a l’època de Guardiola-Mourinho , molta gent preguntava qui era millor entrenador. Mourinho podria saber molt de futbol i no discutiré si més que en Guardiola, però un entrenador que jo considero bo, és aquell que a més a més, és esportiu, educat i pensa en la cohesió de l’equip. I això en Mourinho no ho tenia. És el que passa amb molts professors. Potser en saben molt, però no saben acompanyar.
Per saber acompanyar, de vegades convé no “saber-ne tant” del tema. Tots hem patit el que costa entendre un “informàtic” . O un metge quan explica un diagnòstic a un pacient. I és perquè en saben tant i estan tan lluny de nosaltres, que per molt que es creguin que ens ho estan explicant bé, seguim sense entendre què volen dir. Aquesta certesa en els coneixements, els allunya de la nostra realitat.
Així doncs, en certs moments, pot ser interessant no dominar l’assignatura i explorar amb l’alumne. És aquesta sensació de no estar segur, el que ens acosta a la percepció de l’estudiant. Però nosaltres tenim eines, experiència i recursos, que fan que, a més, l’estudiant vegi com ens ho fem per sortir-nos de la situació, cosa que també li resultarà útil.
En conclusió, quan s’ensenya i més quan es treballa en equip, la part social és més important. I fins que no ens creiem que treballar aquesta part és una inversió i no una pèrdua de temps, seguirem sense transmetre l’emoció d’aprendre. Per tant jo donaria menys importància a la quantitat de continguts i més a l’ensenyament d’utilització de recursos, a la deducció i la inducció dels coneixements, més que de la seva acumulació. Si podem ensenyar la passió i la curiositat, les altres coses vénen soles.
LA COMPOSICIÓ ESCRITA
Jo també m’he llegit l’article de Milian.
Em sento molt identificada amb la introducció de Bautier, Charlot i Rochex dient que aprendre significa adquirir uns coneixements que tinguin, en si mateixos, un interès, un valor i un sentit.
I com la Gemma, durant la nostra etapa d’estudiants, només es va donar importància a l’ortografia.
Ja ho he esmentat en alguna altra ocasió, el llibre de poemes en què es va inspirar la pel·lícula “El club dels poetes morts”, va ser també una inspiració per a mi. Descobrir el pes de les paraules, la càrrega que poden dur. És meravellós que el ser humà tingui aquesta habilitat per arlar de tantes coses, i una pena que no tothom en pugui gaudir.
L’article analitza com s’ensenya a escriure, com ho vam rebre la Gemma i jo, i tots els altres, però sobretot, com escriu l’autor. Què necessita? Un temps, un lloc, un motiu. Per tant, el context de l’escriptura és molt important, i fer-ho dins d’una aula pot resultar poc engrescador.
Com altres articles, també fa un llistat de qualitats o habilitats que ha de presentar el professor. La veritat és que de vegades m’espanta veure que tan perfecte ha de ser un per ensenyar. I jo crec que l’error i el dubte han de tenir també el seu lloc.
Recomanen treballar en grup i això afegeix un nou repte per al docent. S’han de tenir clars els objectius, però també s’ha d’estar preparat per saber rebre els problemes de relació, que de ben segur, apareixeran en aquests grups.
Baixant a la realitat ens trobem amb la manca de temps i els currículums tan plens de coneixements, que deixen poques escletxes per a la creativitat, que tanta llibertat i flexibilitat necessita.