19 de setembre de 2018 – Inici
22 de setembre de 2018 – Lectors
14 d’octubre de 2018 – Unitat didàctica
26 d’octubre de 2018 – Investigació lingüística
27 d’octubre de 2018 – Unitat didàctica
10 de novembre de 2018 – Científicament
11 de novembre de 2018 – Desengany
19 de novembre de 2018 – Metodologies
2 de desembre de 2018 – MECR i CARAP
11 de desembre de 2018 – Observació a l’aula
19 de desembre de 2018 – Desengany
11 de gener de 2019 – Sorpreses
12 de gener de 2019 – Cultura i SD
25 de gener de 2019 – Final de didàctica
2 de febrer de 2019 – Ruta literària i Cultura
10 de març de 2019 – A la recta final
22 de març de 2019 – Presentació del portafolis
19 de setembre de 2018 – Inici
Fa uns dies que vàrem començar i ja tinc reflexions fetes.
En primer lloc, dir que el mètode que es proposa en aquest màster el conec des de fa més de 30 anys quan vaig anar a estudiar anglès a Edinbourgh. Ja llavors el vaig trobar molt interessant, però sabem el que costa que arribin les innovacions a la nostra terra. Benvinguda sigui per fi.
Diria que es tracta de posar-se a la nostra pell quan érem petits. Ningú va aprendre la llengua o llengües sabent que feia servir adjectius, complements directes o llenguatge formal. Però un cop el dominàvem, podíem endinsar-nos en l’aventura d’aquests conceptes i analitzar el perquè de l’ordre de les paraules, la concordança o la funció.
Així doncs, el seny ens diu que per ensenyar una llengua, s’hauria de començar per la primera etapa. En canvi ens trobem tot un sistema educatiu que ignora aquesta premissa i elabora un mètode feixuc, que no té un gran índex d’èxit per a qui vol aprendre una llengua.
També vull posar èmfasi que en aquestes poques hores que porto d’aprenentatge, he detectat un camp que mai he hagut de tenir en compte, ja que el període en què jo ensenyava als alumnes que he tingut, no me l’havien plantejat. És el context sociocultural que cal tenir present en totes les etapes de creació de la unitat didàctica.
Ara no podem parlar lleugerament sobre un dinar, per exemple. Hi ha una gran part de la nostra població que no menja porc. Tampoc podem parlar generalitzant de recursos, perquè hi ha molta gent en precarietat. Així doncs, aquest ha estat el primer impacte que he rebut i vull assumir al més aviat possible.
TORNAR
22 de setembre de 2018.
“Som ambaixadors de la cultura catalana”, ens deia Josep Vidal des de Toulouse. I vaja si és ambaixador!
Si una cosa tenen en comú els professors de català, és l’energia que desprenen. Les seves vibracions arriben tant si són a l’aula, com si ens parlen per videotrucada.
Ahir la Montserrat Domingo en persona (Berlín) i el Josep per la pantalla (Toulouse), ens van transmetre les seves impressions de treballar a universitats o escoles d’adults a l’estranger.
La Montserrat ens va proporcionar algunes idees per dissenyar les unitats didàctiques i ens va encoratjar a presentar-nos al Campus Universitari de Llengua Catalana que fan a Girona i Andorra, on es troben persones de 17 nacionalitats.
També vàrem tenir un debat per definir el concepte de persona adulta. Responsabilitat, experiència, autonomia, presa de decisions,…van ser algunes de les paraules emprades per fer-ho. Però és molt difícil entendre la maduresa en un sol camp, ja que la podem definir en termes legals, biològics, sociològics, psicològics, acadèmics, intel·lectuals, morals, pedagògics, religiosos,…en fi, que sembla un concepte clar i que tots tenim assumit, però en començar a pensar-hi, ens adonem que no és tan senzill o tan únic.
TORNAR
14 d’octubre de 2018
Aquest cap de setmana he disposat d’una mica de temps per posar-me amb la feina de la unitat o seqüència didàctica.
Vaig a confessar que em costa assumir que actes senzills i habituals o reaccions innates, tinguin un nom concret. També em costa classificar tota mena d’exercicis.
Estic acostumada a inventar-me activitats o adaptar-les a allò que estava ensenyant. I ho feia com una conseqüència lògica per aconseguir que l’alumne adquirís el concepte real d’allò que li explicava, a més a més de despertar-li l’interès. Ho he fet amb els meus alumnes particulars i amb les meves filles. Però no sabia que tenien un epítet determinat o que pertanyien a un grup especial d’exercicis. Per això, m’és difícil incorporar-ho a un mètode. És el problema de tenir tants anys com tinc. Noms nous, per a actes antics.
Ara descobreixo que hi ha activitats d’escalfament, altres guiades o tancades, unes d’obertes, altres d’avaluació,…en fi, que tot el que feia inconscientment, ara ho he de classificar.
Estic preparant amb la Goretti, el Joan i l’Ignasi, la seqüència didàctica. La nostra tasca final és l’elaboració d’un conte per a nens, a proposta de l’Ignasi. Hem creat una classe fictícia d’uns 20 alumnes adults, amb edats i nacionalitats diverses i de nivell A2.
Volem que ens expliquin un conte de la seva terra, o que recordin de quan eren petits. Així es fa una activitat personal que mou a voler-la explicar. Com que la nostra classe imaginària es fa a un centre cívic d’un barri també imaginari, els fem participar en un concurs literari que organitzen els veïns. És a dir, que el final de debò d’aquesta tasca, és la presentació dels contes a l’entitat.
Exercicis per preparar-los, aquesta és ara la NOSTRA tasca i em resulta familiar com qui cuina durant tres hores, perquè en quinze minuts desaparegui el plat de la taula.
Però entre tots tres, suposo que ho anirem trobant.
TORNAR
26 d’octubre de 2018.
Avui hem fet una pràctica molt productiva.
En Llorenç ens ha passat la transcripció de 4 entrevistes curtes amb un alumne, el qual havia de repetir unes frases del conte de la llegenda de Sant Jordi.
L’alumne nord-americà té com a primera llengua l’anglès, però també té coneixements de castellà i francès, per la qual cosa, el català és la quarta llengua.
Durant set mesos es fan aquestes quatre entrevistes i la feina que havíem de fer nosaltres, era trobar coincidències i diferències en l’evolució de l’interllenguatge.
M’ha agradat molt perquè a més a més, és el que un estudiant de ciències agraeix. L’exemple, la pràctica.
Tot el que m’han dit durant aquests dies en forma teòrica, s’ha quedat al calaix, més o menys assimilat.
En un parell d’hores fent aquesta activitat, tot ha quedat més il·luminat. 
Per tant, em pregunto, per què es fa aquest màster amb la intenció d’ensenyar-nos a ser pràctics, i en canvi les classes són molt teòriques?
Sí que fem alguna activitat, però per entendre conceptes complexos, ens donen articles a llegir i comentar. Personalment no trobo atractiva aquesta manera de fer i el que és pitjor, no em resulta eficient.
TORNAR
27 d’octubre de 2018.
I avui hem pogut corregir la introducció a la seqüència didàctica.
La Marilisa ens ha explicat com ens ho havíem de plantejar.
No sé si jo sóc molt dura de pelar, però per molt que m’ho ha explicat tres vegades, no he arribat a entendre quina informació havíem de posar a l’apartat Gènere Discursiu.
En canvi quan m’he posat a fer feina per preparar la fitxa, pràcticament ha sortit sol.
Espero haver-ho entès de debò.
Es tracta de posar de què es tracta la tasca final que s’ha de fer. És a dir, per arribar a poder fer la tasca, per quins passos s’ha de circular i quins conceptes s’han d’aprendre. I com que a mi em van molt els exemples, i en el nostre cas volem escriure un conte per a infants, haurem de dir de quines parts consta (introducció, nus i desenllaç), de què solen parlar els contes, quins connectors es fan servir, el lèxic, les descripcions dels personatges, el diàleg, els rodolins, de vegades incorporen cançons,…en fi, coses que segurament sortirien espontàniament en el desenvolpament de l’activitat.
El que em passa, és que després hi ha un apartat de continguts, que ve a ser el mateix i per això no entenia què havia de posar a un lloc i a l’altre.
La meva conclusió és que ens repetim força.
TORNAR
10 de novembre de 2018.
Com a científica, trobo molt interessant el procés neurològic de l’aprenentatge d’una llengua.
He estat buscant informació sobre aquest tema i he trobat un article sobre l’estructura cerebral i la genètica, com a factors que influencien en aquest procés.
Sabem que naixem amb un nombre determinat de neurones i que aquestes, fins ara es creia que no es podien reproduir. Però de fet, tot és qüestió de temps. El període per fer créixer una neurona és molt més gran que, per exemple fer créixer una cèl·lula muscular. I com que encara no vivim dos-cents anys, no tenim ocasió de comprovar que les neurones, efectivament, també es poden crear i desenvolupar.
El que sí és clar, és la necessitat de crear connexions entre neurones. No per tenir un cervell més gran es pot considerar un ésser, més intel·ligent que un altre. La clau està a les connexions i això ho fem amb cada aspecte nou que apareix a la nostra vida. Aprendre, és la manera millor de fer cultiu de connexions neuronals.
I és el que passa quan afegim una nova llengua. El nostre cervell necessita crear nous lligams entre les seves cèl·lules perquè es comuniquin millor i amb més rapidesa. Però el procés pot ser esgotador.
El que no sabia, és que hi ha la possibilitat que un gen que intervé en l’organització cerebral, podria mutar. Aquest gen, COMT, sembla que pot patir un canvi que el farà comportar de forma diferent i si això és veritat, seria com presenciar el primer pas evolutiu voluntari a escala genòmica. Vull dir que segons la teoria de l’evolució, els canvis genètics es produeixen fortuïtament i ara, podríem dir que aprenent i deduint, “forcem” aquests canvis genètics.
He de pensar més en això per poder explicar-me millor
Coneixement intrínsec, segons les classificacions “ortodoxes” = ho tinc al cap, segons jo
Coneixement extrínsec – l’he de saber expressar (o com deia als meus alumnes: “no serveix que em vulguis fer creure que ho saps, si no ho saps exterioritzar”
11 de novembre de 2018.
Passen els dies amb desvergonyiment i sense compassió. I el context que es donava al principi de curs, ja no és el que era.
M’he plantejat deixar-ho tot o deixar el màster i fer només el postgrau.
Ja fa temps que em ronda pel cap, però volia donar una oportunitat més profunda al postgrau.
No vull, ni puc perdre els diners. Hauria de ser possible fer el canvi a postgrau i recuperar la part del màster. Al cap i a la fi, segur que alguns companys que ara no estan inscrits a màster, ho faran després (si no és així, demostrarà el poc èxit de la proposta educativa).
Espero que es pugui fer.
Justament, la segona és la part del màster que més m’atrau, però quant més enllà en el temps, més complicada la situació.
De moment vaig fent i he de dir que les dues darreres classes m’han agradat força.
Les anàlisis minucioses que es fan a l’assignatura de català per a persones adultes, m’estan ensenyant molts secrets amb els quals no comptava. El procés d’aprenentatge té molts colors i a mi em passava que només els veia amb tons grisos per falta d’experiència. Perquè tot i que he donat classes des dels 16 anys, no ha estat en grans grups, ni a persones adultes. A més a més, no he ensenyat mai una llengua a gent que no la parlava.
He retrobat la utilitat de la gramàtica pel que fa a l’ús de la llengua, he constatat que el millor per aprendre una segona llengua és la immersió i que és el procés natural, ja que quan som petits, primer aprenem a parlar i a comunicar-nos i després podem aprofundir en les classificacions i estructures de les frases que encadenem. Res nou, però.
Per estudiar una segona llengua, la gramàtica és un accelerador. Tot i que no ha de ser la protagonista, la seva presència és indiscutible i útil. El problema és quan i com s’ha d’ensenyar.
Adonar-se, comprendre, produir i interioritzar són els quatre pilars de l’aprenentatge i és allí on hem d’incidir a l’hora d’escollir un bon llibre de text o fins i tot si l’hem de fer. Tampoc res nou. Però entenc que el que es pretén transmetre és la necessitat de reflexió. Estic començant a veure que realment aquest postgrau té com a objectiu principal, aquesta reflexió.
El coneixement implícit i explícit, noms que he posat a les discussions que tenia amb les meves filles.
– Mama, que això ja ho sé
– Doncs explica-m’ho
– Ai, no sé com dir-t’ho
– Doncs si ho saps i no ho pots compartir, és com si no ho sabessis
Doncs sí, tenim molts exemples de comportament lingüístic que fem servir sense saber per què (implícit) i que no sabem mostrar als altres (explícit).
Per tant, la gramàtica s’ha d’integrar el millor possible dins les activitats que facin els alumnes.
Això no vol dir que la gramàtica aïllada sigui dolenta. De vegades caldrà fer-ho així. 
La clau està a saber decidir quan.
Però al cap i a la fi, torno al que em deia el meu pare, que va ser mestre de poble durant molt poc temps, perquè llavors “pasaba más hambre que un maestro de escuela”, però que sempre va portar aquesta vocació amb ell: “Hay que dar la caña, no el pescado”.
També hem vist filosofies tradicionals com el conductisme, que és la repetició com a aprenentatge. I torno a dir que no és una filosofia que s’hagi de rebutjar totalment. La memòria s’ha de treballar i algunes coses requereixen fer i tornar a fer. La diferència és que una reiteració sense sentit, no servirà de res, però si es té un guia, s’arribarà a port. Pot resultar útil en alguns casos.
Amb referència a això, recordo la pel·lícula “Good Will Hunting“, on la repetició aconsegueix el seu efecte en un adolescent rebel que està a punt d’ensorrar la seva vida perquè es culpabilitza dels errors dels seus pares.
19 de novembre de 2018.
La darrera classe amb en Llorenç ha estat força aclaridora.
En l’exercici proposat ens va preguntar com havíem après les segones llengües que coneixem i si correspon a algun mètode concret.
Tant el francès (escola franquista), com l’anglès (ja a la universitat) i el rus incipient, els vaig aprendre pel mètode tradicional. Conjugacions, vocabulari, gramàtica.
Amb l’anglès tenia l’avantatge d’escoltar els Beatles i altres cantants estrangers i per curiositat anava aprenent noves paraules i expressions. A més a més, vaig poder fer un parell de cursos a Escòcia i Irlanda, on vaig millorar, no només per fer immersió lingüística, sinó perquè el mètode ja començava a ser comunicatiu. Però, hagués estat possible si no hagués tingut una base gramatical?
El rus, va tornar a ser com en els vells temps (repetició i memòria), però he de dir que en dos dies sabia llegir l’alfabet cirílic sense adonar-me tot i el sistema de repetició infantil que feia servir una entranyable professora nativa. Les declinacions se’m van resisitir sempre, ja que estudiar-les de memòria no m’ajudava i a més, arribar a no pensar en declinar, requereix una “reconstrucció neuronal”, que només es pot fer en una immersió lingüística. Aquí sí que hi feia falta el mètode comunicatiu. Perquè es tracta d’una llengua que es construeix d’una manera allunyada del sistema de la meva llengua nativa.
Penso que el meu mètode es l’eclecticisme, perquè qualsevol teoria, exercici, diàleg, trencaclosques, vídeo, situació personal, poden servir per donar classe. La gràcia està en saber escollir i lluny del perill que va anunciar en Llorenç, no creure que poder fer servir qualsevol activitat, ens permet oblidar la coherència.
Ens va demanar que posessim tres adjectius al nostre mètode:
Adaptació. Segons alumnes, recursos, moment social, motivacions,…un s’ha de saber amotllar. Qualsevol llibre de text em pot servir de guia per crear tasques i aconseguir l’objectiu d’ensenyar, però com dèiem, amb bon criteri.
Agilitat. Que la classe no s’adormi, que sigui amena, lleugera. Per a això, disposar d’un ban d’activitats diverses, és una eina fonamental.
Atenció a la pluralitat. Concepte que des del primer dia vaig assumir com a nou i que pot ser una gran oportunitat per crear un ambient de col·laboració, utilitzant l’heterogeneïtat per gaudir de les diferències per aconseguir un fi comú.
Però se’m queda curt posar només tres adjectius. També vaig pensar en equilibri, (quan era jove veia uns programes de ciència “El món de’n Beakman”, i un dels personatges era “Mr. Equilibri”, i aquest concepte m’ha acompanyat sempre des de llavors), entusiasme i recursos visuals (és a dir, el que s’hagi d’ensenyar que pugui resultar feixuc, buscar-li una forma de presentar-lo més visual i lúdica).
En resum, crec que els alumnes que jo tindré vénen a aprendre català i jo aniré a aprendre com ensenyar-lo. Però ho faré “in situ”.
2 de desembre de 2018.
No puc dir que em vagin les coses bé. He hagut de faltar a dues classes. Però deixant a part el meu entorn, el màster en general està com una mica encallat.
Hem analitzat una mica el document Marc Europeu Comú de Referència i el CARAP. Ambdós escrits parlen de les millors estratègies per ensenyar segones llengües i facilitar el trànsit entre ciutadans europeus.
Es tenen en compte les habilitats parcials que tots tenim de diferents parles. Habilitats que ens permeten obtenir algun avantatge en situacions molt concretes, però lluny de dominar aquell idioma.
Es defineixen dos conceptes nous: plurilingüisme i multilingüisme.
El primer fa referència a les circumstàncies personals que ens duen a utilitzar diferents llengües de manera integrada.
El segon, és el context social i educatiu. És a dir, a les aules ens trobem l’existència de moltes llengües primeres, segones,…això és el multilingüísme
De moment el que he fet fins ara, majoriatàriament, és redescrobrir els recursos emprats pels meus professors, els meus recursos personals i els habituals dels llibres de text, per etiquetar-los de nou.
11 de desembre de 2018
Avui he anat a fer una observació a la classe de la Marilisa. A1 italià.
Les meves reflexions són aquí.
19 de desembre de 2018
Avui, en vigília d’un altre dia sonat de la nostra història, reflexiono sobre tot plegat.
La poca importància que pot tenir aquest màster a la meva vida, en comparació a la gran importància d’aconseguir un país lliure i republicà.
Al costat, el reconeixement que necessito de la tasca feta, pels creadors dels llibres de text i la gramàtica catalana que estan donant les classes.
La impressió que tinc d’aquest curs és la d’assitir a una sessió de promoció, on el producte estrella són efectivament els llibres de text del mètode per tasques i la nova gramàtica catalana.
Hi ha una dita que fa “no hi ha res nou sota el sol”, i és el que em fa pensar aquesta sèrie de sessions del postgrau.
Reconec que són excel·lents eines, encara que no les úniques, ni les més noves.
Reconec que és bo que s’expandeixi aquest concepte entre el professorat.
Accepto que és una manera de donar-lo a conèixer, però no veig justificació per a un postgrau. O és que no esperava que es tractés d’això.
Si ens parem a pensar, aquest curs vol substituir l’antic CAP.
Un curs que no tenia categoria de postgrau, ni de lluny. I de fet, més o menys, la cosa va per aquest camí. No tinc la sensació de postgrau. Però tinc l’esperança que el màster em seduirà més.
Tampoc veig que la metodologia d’ensenyament sigui la més adequada, ja que quasi tot són classes magistrals d’un mètode que no ho és. Es contradiu.
Tinc la completa sensació que si hem de triar el blat de la palla, ens quedarem amb molt poc blat.
Volíeu que reflexionés, i això faig. Que les reflexions no siguin del vostre gust, pot passar i m’arrisco a ser catalogada en una casella lluny de l’aprovat.
Repeteixo que la tasca que s’ha fet en el llibre de text “A PUNT”, és excel·lent, així com la de la nova gramàtica catalana.
Són uns recursos magnífics que necessiten ajuda per difondre’ls, ja que ara per ara, no es troben pràcticament a cap escola.
Però a l’hora de la veritat, repasso la meva vida i filosofia d’ensenyament i no puc dir que hagi incorporat grans coses.
Recalco la nova visió d’un món plural i el fet de plantejar-me donar classe de la meva llengua a adults que potser no la coneguin.
Tret d’això, no hi veig més novetats als conceptes que ja tenia sense classificar, sense batejar.
TORNAR
11 de gener de 2019 – Sorpreses
Rebo un correu de la tutora que em guiarà en les pràctiques i em quedo de pedra en veure la quantitat de documents estranys que es fan servir per avaluar.
O sigui que portem un curs veient la importància de la pluralitat, com apropar-nos als estudiants adults, com fer les unitats didàctiques i ara amb què hauré de barallar-me és amb l’estructura de l’escola on aniré a fer les pràctiques?
Cada vegada més desanimada.
TORNAR
12 de gener de 2019 – Cultura i SD
Ahir vàrem encetar la visió sobre la cultura a l’ensenyament de llengües. Treballar la descripció i la narració amb una pintura, per exemple. Jo això ho havia fet a primer de batxiller, del batxiller franquista. És a dir, amb 10 anys.
És cert el que diu la Glòria, l’art ens fa parlar. Tant si ens agrada com si no, és un tema que dona molt de joc. Parlar, es pot parlar de qualsevol cosa, és clar. Però estic d’acord que hem d’utilitzar més l’art i la cultura artística, entre altres motius, perquè és una gran desconeguda a moltes generacions i no diguem de les actuals!
Hem de sortir més, concerts, exposicions, poesia, pintura, escultura,…i la setmana que ve anirem a veure l’exposició de Jaume Plensa. Jo he escollit l’obra “Rumor“, per comentar-la. Espero sortir-me’n!
Avui hem parlat dels articles d’Alcoberro i Paricio. Multi i interculturalitat. Els conceptes que portem repetint darrerament i la posició del professor envers aquests punts de vista.
Diuen “no tot s’acaba amb la llengua”, per dir que la cultura ha d’estar integrada amb ella. I per a mi, resultava força obvi, ja que la llengua serveix per tenir cultura.
M’ha agradat la idea de partir de tòpics, per treballar la cultura i el pensament crític.
També hem encetat una nova tasca, el “microteaching”. Em molesta enormement aquest etiquetatge anglosaxò, per la qual cosa jo l’anomeno tossudament “microensenyament”, però què hi farem!
I ens hem posat a fer la fitxa d’aquest microensenyament per tornar a repetir el context de la nostra unitat didàctica, els objectius, la situació discursiva (que no entenia fins que he tret la paraula discursiva i s’ha quedat en “situació”), la presentació de l’activitat (que hem de desenvolupar) i l’activitat mateixa. Més feina per als propers 15 dies, que es presenten absolutament frenètics.
TORNAR
25 de gener de 2019 – Final de didàctica
Avui ha estat un dia diferent. Ja ahir amb la presentació de les seqüències didàctiques, va ser una altra cosa. Poder “palpar” la situació més a prop de la realitat. He de dir que la sensació que tinc és que no distingeixo entre assignatures. Totes m’han semblat pràcticament el mateix amb alguna pinzellada distintiva, per la qual cosa penso que no cal fer un màster tan repetitiu. És a dir, l’assignatura de didàctica de la llengua és l’eix vertebral del que es pretén ensenyar, i si dins d’aprendre a fer una programació o una temporalització s’inclouen els punts de vista cultural, metalingüístic i social, crec que ja es té el missatge sencer. Llavors, queda temps pràctic per a la realitat de muntar una seqüència, un calendari i dissenyar una avaluació (cosa aquesta última, que ha quedat penjada).
I ahir va ser diferent perquè vaig sentir per fi l’aplicació de la teoria. No sé si em sé explicar, encara que em sembla que ho he dit alguna vegada. Aprenc més amb exemples que amb generalitzacions (crec que és amb exemples que s’ha d’ensenyar, perquè sigui l’alumne qui després aprengui a generalitzar). Tot i que és un consell que ens donen diàriament al màster, no ho he vist massa en el seu mètode d’ensenyament. Per això, aquesta sensació de no saber què fer o com plantejar-me una classe.
En canvi ahir, quan amb els meus companys vam mostrar a l’aula la nostra proposta de seqüència, les correccions rebudes en els casos concrets, ja em van donar una millor orientació. I avui, jo sola, amb la meva activitat, he trobat sentit a la meva feina. I veia mentre anava parlant, els meus errors i el que faria per arreglar-los.
I jo dic, si haguéssim fet activitats des del principi, presentant-les als demés, vivint la realitat del temps que s’escorre o la impotència de no saber-se explicar, la comprovació de no haver calculat bé el nivell o el temps, la visió d’haver-se quedat curta en el plantejament o la preocupació de poder atendre tothom, hagués tingut molt més clars els conceptes i amb la repetició i correcció d’aquestes activitats, hagués assolit la teoria, sense adonar-me’n.
És com ensenyar gramàtica o deixar que s’incorpori aprenent a comunicar-se. És com acostar-se més a la situació concreta i reaccionar.
He passat algunes entrevistes de feina i quan em preguntaven si tenia alguna idea per millorar un departament (que evidentment no coneixia perquè no hi treballava), em quedava en blanc. Amb el temps vaig aprendre a contestar que quan em trobés en situació trobaria la resposta. Necessito conéixer el context, viure’l. Llavors les idees vénen soles. En canvi he viscut aquests mesos recollint conceptes teòrics, debatint, proposant abstraccions i quan se’m demana el treball pràctic, m’entra una gran impotència.
Però tot sembla que ha acabat bé. Com li he dit a la Marilisa, sento que estic menys segura que al principi i és perquè alguna cosa de la base ha trontollat i això és signe d’evolució. Potser comenci a trobar el camí i serà qüestió de caminar.
TORNAR
2 de febrer de 2019 – Ruta literària i Cultura
Ahir divendres ens vàrem trobar tots menys la Gemma (molts records i molts petons en la teva creuada particular), a la font de Canaletes. Aquí va començar un viatge en el temps amb el Llorenç Soldevila.
Va estar fins i tot màgic. Trepitjar terres comuns a genis de la literatura, a personatges amb pes dins de la nostra història, abocar-se per la mateixa finestra que amb avorriment, tendresa o espant es van abocar. Potser, penso, si hi hagués silenci total, podríem sentir els ecos de les seves veus, plors o súpliques.
En fi, aquesta seria la manera d’estudiar història i no perdre oportunitat de barrejar-la amb qualsevol altra ciència o estudi. La literatura, l’arquitectura, l’art en general, la ciència, la filosofia, la política,…tot, tal qual és, perquè tot és història.
Vàrem fer les nostres lectures amb molt de soroll enganxat a les paraules, però ens vàrem fer escoltar i per descomptat, ens van impressionar els fets que envoltaven aquelles paraules que llegíem.
Organitzar una ruta literària és una tasca per fer-la amb molt de temps per endavant, ja que s’han de lligar els diferents llocs on anar, buscar els millors que lliguin amb els textos escollits i tenir bons contactes per accedir a indrets prohibits o tancats al públic. Va ser tot un privilegi.
Avui hem acabat amb la Làia la classe de cultura a l’estranger, amb l’exposició d’un treball de fi de màster (personalment m’ha sorprés que només es tractés de fer quatre unitats didàctiques), i la connexió fallida via ordinador i recuperada via telèfon, de dos lectorands, a Belgrad i a Roma. Moltes gràcies a tots dos.
També ha estat bonic sentir les seves opinions. Ens han posat un parell de situacions prou fàcils de resoldre i hem arribat al final d’aquesta pendent que ens ha de dur a presentar el treball de postgrau.
10 de març de 2019 A la recta final
Aquests darrers dies han passat molt ràpids. Les observacions a l’IES que se’m va adjudicar, la presentació de la unitat didàctica que em van encarregar i les reflexions posteriors.
De cop i volta rebem un correu on se’ns diu el que s’espera que presentem els dies 22 i 23 de març, o sigui ben aviat.
I hi ha una llista enorme d’ítems. Molts d’ells, a mi em semblen repetits.
Em pregunto, si la memòria ho conté tot, per què s’ha de presentar un altre treball que es titula “pràctiques al centre”?
No soc només jo, els meus companys també s’han posat neguitosos.
En definitiva, una situació estressant que en el context de cadascú, és un obstacle més en la consecució del postgrau.
22 de març de 2019 – Presentació del portafolis
Avui hem fet les presentacions dels nostres portafolis pel que fa a la pràctica en un centre d’ensenyament.
Tots els companys han fet una gran feina. Alguns, espectacular.
Jo he presentat la meva intentant amotllar-me al temps màxim establert.
Després de fer-ho m’han dit que no els ha quedat clar el detall de la unitat didàctica, ni del context. Però és que si ens hem d’ajudtar a un temps, no dona per a més.
En fi, que he reflexionat en directe sobre la meva pràctica esquàlida, ja que només vaig tenir accés a una intervenció i en unes circumstàncies una mica forçoses.
Em vaig sentir pressionada pel compromís dels alumnes d’obternir a certificació per motius laborals.
I també perquè no hi havia més temps per fer tot el temari. Així que em vaig adaptar a la situació, però és clar, llavors no vaig fer una activitat per tasques exhaustiva.
Va ser més aviat una explicació lleugera i passar ràpidament a l’exposició magistral de l’ortografia.
He comentat que jo hagués iniciat aquest període d’observació ja al principi del postgrau. Un cop fetes un parell de classes, i a més, enfocades al treball d’anàlisi, hagués estat perfecte entrar en les activitats del curs on finalment hauria de presentar la meva classe.
No sóc l’única que veu que l’organització del postgrau a última hora se’ls ha anat de les mans.
De tota manera, he de dir que m’agrada que l’aprenentatge reflexiu, que és el que he fet tota la vida, formi part per fi d’un sistema educatiu.
Observar, deduir i elaborar teories és la millor manera d’aprendre de forma estimulant.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.