El procés d’aprenentatge

Soc poc amiga de posar noms a qualsevol tendència, però és evident que vivim en un món que ho fa. Per exemple, m’agrada el jazz, però no em preocupa distingir quants tipus de jazz hi ha, que potser són vuit, nou o quinze. Senzillament escolto el que m’agrada sigui de l’estil que sigui.

Per això em costa catalogar certes tendències educatives, perquè a la fi, són recursos dels ensenyants que es preocupen d’evolucionar. Jo ho qualificaria de sistema estàtic i sistema adaptatiu. I en aquest últim, podem posar tota mena d’idees. Igualment m’adono que la meva mateixa evolució hagués pogut compartir moltes d’aquestes taxonomies i també hagués pogut escriure un llibre sobre el procés d’aprenentatge i ensenyament.

Recordo a la facultat que vaig fer un estudi sobre la població vegetal a la costa. Vàrem fer un desplegament de cordills i pals per marcar espais de la mateixa superfície que anaven des d’uns dos metres de la vora, fins a cinquanta metres. Havíem de comptabilitzar el número i la diversitat d’espècies a cada quadrat. Evidentment, a mesura que ens allunyàvem de la platja, aquestes xifres augmentaven. I la conclusió era que la salinitat de les aigües subterrànies anava minvant.

D’això ens varen demanar un treball que jo vaig fer de forma original per a aquells dies en què no hi havia ordinadors. Se’m va acudir presentar la progressió de la vegetació amb fulls de paper ceba, de manera que en anar-los posant un a sobre l’altre es podia visualitzar el canvi. El que ara faríem amb una presentació de diapositives dinàmiques.

El meu professor ho va trobar molt engrescador. Jo ja feia 4t de carrera i em va proposar de fer una xerrada als estudiants de primer. Què vaig pensar? Doncs que era una bestiesa. Perquè que la vegetació augmenta a mesura que ens allunyem de del mar, és una cosa tan evident, tan simple i tan intuïtiva, que em va espantar presentar-ho a companys que segurament ja ho sabien. Ara veig que em vaig equivocar, perquè el món funciona així. Però no penso que m’equivoqués d’acord amb la meva ètica personal.

Tornant al tema, em trobo immersa en definicions de maneres d’ensenyar que en el fons no m’interessa saber com es diuen. Només m’interessa allò que em funciona es digui com es digui. I la base de tot el que he après en aquest mestratge, és la de donar protagonisme a l’alumne, saber escoltar i analitzar les situacions concretes (tant si tenen èxit, com si no), per adaptar-me i millorar fent ús de totes les eines tecnològiques o tradicionals que tinc. Si això té un nom, l’ignoro. I per molt que me’l repeteixin, l’oblidaré perquè no m’aporta cap avantatge pràctic.

De tots els estudis que s’han fet i es faran sobre com incorporem coneixements i els ensenyem, es desprèn sempre la mateixa conclusió. Participar, involucrar-se i ensenyar, són les millor maneres d’aprendre. Per tant, si ho sabem, per què no dissenyem una societat que ho faci servir? Vull dir que estic plenament d’acord amb la teoria, però no es pot aplicar en classes massificades, amb temps limitats i insuficients i amb poc o gens recolzament polític. Parlo sempre des de l’experiència de les classes de postgrau i mestratge que he fet a les pràctiques. Això o, si acceptem que vivim accelerats i superpoblats, haurem de pensar en altres maneres d’ensenyar menys romàntiques. Llavors, el que busquem en realitat és “màtrix” (un endoll cerebral que ens faci entrar automàticament la informació). Amb les comoditats i facilitats, ens tornem més exigents i menys predisposats a l’esforç.