Reflexions sobre el procés d’ensenyament
En general, l’ensenyament és un art, i l’aprenentatge un repte. Vist des del punt de vista del docent, ensenyar és el repte i l’aprenentatge dels seus alumnes, la prova de la seva aptitud.
Com que em vaig posar a ensenyar als 16 anys amb classes de guitarra primer i més endavant amb reforç d’estudiants més joves, no vaig plantejar-me mai si ensenyar requeria un aprenentatge. És a dir, m’hi vaig posar, hi vaig posar imaginació i empatia i em va funcionar. Ja abans de donar classes, en la preparació dels exàmens amb les amigues, era qui portava la veu cantant a l’hora de resumir, sintetitzar, extreure les idees claus o explicar amb altres paraules. Així doncs, el pas a fer de docent, encara que fos en format de petit grup, em va venir rodat.
Al llarg d’aquests mesos, he comprovat que moltes accions, recursos o idees que havia tungut, quan em trobava obstacles, són fruit del que en diuen reflexió del procés de l’ensenyament i de l’aprenentatge. Per tant, no en vaig ser conscient, encara que tenia molt clar com actuar en cada cas que em trobava.
Val a dir que allò que no he fet massa és donar classes a grans grups i és aquí on em trobo amb la gran feina de fer explicacions que abastin tota la varietat de l’alumnat, de gestionar el temps, de proposar activitats grupals i d’avaluar l’evolució dels estudiants.
Observació i reflexió sobre la pràctica docent
De les pràctiques fetes a aquesta segona part, he de comentar després de deixar passar un temps de reflexió, que han estat la confirmació de la realitat en front la teoria. Vull dir, que malgrat les explicacions, les reflexions, les raons per fer un tipus d’ensenyament productiu, variat i basat en tasques i comunicació, en topem amb la tangibilitat del temps, el temari, el nivell heterogeni i la pressió de classes amb excés d’alumnat. En tres mesos, classes de dues hores, dos dies per setmana amb quaranta-cinc alumnes de majoria castellanoparlant, que no han fet el batxiller, ni tenen un entorn d’immersió lingüística catalana, és molt difícil poder garantir l’assoliment del llindar que es necessita per al grau de mestres d’educació infantil.
La professora és una noia jove i molt activa. El ritme de la classe és viu i variat, però no deixa de ser una classe magistral, amb alguna activitat grupal de tant en tant. I aquest mètode d’ensenyament és al qual es veu abocat invariablement, un docent sota pressió. Les presentacions a través de l’ordinador i els exercicis fets a classe, són totes les eines que ha fet servir en els dies que jo hi he estat.
He parlat sovint amb ella i em transmet la mateixa sensació que el professor amb qui vaig fer la pràctica de postgrau, que es pot resumir amb una frase com: “Tot és molt maco en teoria, però aquí s’ha de bregar amb el que es té”.
La classe que em pertoca té un nivell bastant baix de pronúncia, lectura en veu alta i ortografia. És per això que ho prenc com a repte per plantejar la meva proposta de millora en aquest sentit.
Al següent enllaç podeu anar a les reflexions fetes durant el període de pràctiques.