Vaig saltar del llit. Ja sentia crits pel carrer que m’eriçaven el bell. Em vaig vestir molt de pressa, massa, i vaig sortir despentinada i amb la jaqueta a mig botonar. Feia fresca, però no m’importava gens. Com a ningú dels que ja cobrien el carrer amb alegria, lleugers per haver deixat enrere una càrrega que s’havia fet massa pesada.
Era el primer matí d’Independència de l’Estat Català. I anàvem per feina. Al Parlament, a mostrar agraïment als polítics alliberats i als retornats de l’exili que per fi ja eren a casa. Un clam comú, abraçades, somriures. No hi havia lloc per a la serenitat en aquells minuts llargs da camí. No ens coneixíem però ens somreiem.
Algunes cares llargues escridassaven encara i tancaven el puny amb amenaça i rancúnia, però érem massa feliços per fer cas d’aquella ràbia poc i mal continguda. A ells també els vàrem abraçar i els vam tranquil·litzar. Vam parlar en castellà i en català a qui volia escoltar-nos, dient-los que el seu sentiment estava fora de perill, que senzillament a partir d’ara, ens gestionaríem nosaltres lliurement. Res més havia canviat, tot i ser poc, era gran!