Quan el sistema judicial no fa justícia

Ens han repetit una i altra vegada que la justícia és neutral, que actua amb imparcialitat, que garanteix la igualtat davant la llei. Però la pràctica desmenteix aquest ideal. Molt sovint, la balança es decanta a favor de qui ja té privilegis, mentre les persones amb menys recursos queden desemparades. El sistema judicial no està pensat per ajudar les víctimes

Quan algú sense recursos vol defensar-se legalment, només li queda la via de l’advocat d’ofici. En teoria, és un dret fonamental: l’accés gratuït a l’assistència jurídica. Però en la pràctica, aquest servei sovint no garanteix la millor defensa. Aquests professionals, que treballen per un salari fix, cobren molt per sota del que val un cas al mercat privat, i no tenen cap incentiu directe a guanyar o perdre.

Alguns ho fan amb gran vocació i dignitat, però d’altres només compleixen el tràmit, sense temps ni recursos per preparar amb profunditat cada cas. Així, la persona amb menys mitjans torna a jugar amb desavantatge, fins i tot dins d’un sistema que hauria de garantir-li protecció. La pregunta és: quin tipus de justícia és aquesta, si depèn del que puguis pagar?

Això es fa especialment evident en processos de separació o divorci. Quan una de les parts –habitualment la dona– depèn econòmicament de l’altra, i aquesta es desentén de les seves obligacions legals, la situació esdevé insostenible. Si vol defensar-se, haurà d’invertir uns diners que sovint no té, embarcar-se en tràmits llargs i esgotadors, i confiar que el jutge que li toqui no arrossegui prejudicis. En lloc de protecció, es troba amb obstacles.

Si l’ex es nega a pagar el que li pertoca, l’has de denunciar tu, el que equival a tornar posar diners i tornem al mateix forat. Si guanya una sentència fent trampes i ho pots demostrar, però no ho pots pagar, t’has de quedar com diu l’acudit “Jesuset, Jesuset, que em quedi com estic”.

Aquesta manca de garanties també es repeteix en casos de delinqüència habitual. Determinats individus, amb un historial d’actes il·legals, són detinguts i deixats anar amb sorprenent rapidesa. La gent que conviu amb aquesta inseguretat quotidiana ho percep com un fracàs institucional.

En paral·lel, figures amb poder –empresaris, polítics, directius– es mouen per l’engranatge judicial amb una facilitat cínica. Posen en pràctica pràctiques fraudulentes, evadeixen impostos, manipulen contractes… i, si són denunciats, les causes s’allarguen indefinidament. En quasi tots els casos, no hi ha conseqüències reals, i si n’hi ha, són tan lleus que ni tan sols els fan canviar d’actitud. Se’n riuen de nosaltres a la cara.

I què dir dels fraus digitals? Cada dia augmenten les víctimes d’enganys per internet: perfils falsos, suplantacions d’identitat, trampes comercials, amb víctimes joves o de gent gran que ha treballat per tenir una jubilació tranquil·la i es veu estafada impunement. Però la resposta institucional és lenta segons l’interessa, poc coordinada i ineficaç. Les víctimes sovint es queden soles davant d’un laberint administratiu que no els protegeix.

La incoherència del sistema també es manifesta en casos de dissidència política. Quan algú qüestiona el poder establert o incomoda determinats interessos, la justícia actua amb una rapidesa i arbitrarietat sorprenent. S’obren procediments exprés, s’imposen penes exemplars i es mobilitzen recursos amb una diligència que contrasta amb la paràlisi habitual. El cas del raper Pablo Hasel n’és un exemple clar: condemnat i empresonat per lletres de rap, mentre altres casos molt més greus esperen anys als calaixos dels jutjats. Aquest contrast no és casual: evidencia un biaix preocupant, on la justícia no només deixa de protegir, sinó que esdevé eina de càstig selectiu. Un sistema així no pot aspirar a ser creïble.

Amb aquest panorama, és inevitable preguntar-se: ha de ser la ciutadania qui assumeixi el pes de fer funcionar el país, mentre veu com el sistema legal protegeix els poderosos i ignora els vulnerables? Ens exigeixen esforç, honestedat i compliment de normes… però què rebem a canvi?

La confiança en la justícia no es manté sola. Si no es transforma en un instrument real de protecció per a tothom, especialment per a qui més ho necessita, no podem parlar d’un sistema just, sinó d’una façana. I una façana, per molt bonica que sigui, no sosté cap edifici.

Hem creat una societat fètida, corrupta, podrida, que ni sap educar, ni protegeix als veritables patidors de l’abús, ja sigui econòmic o moral. La majoria, la gran majoria de vegades, l’apallissat ha de donar gràcies de no rebre més cops, perquè ningú l’ajudarà a recobrar la seva dignitat, ni li pagaran les despeses de l’hospital, o els diners que li hagin robat, o el reconeixement dels seus esforços devaluats per l’adversari amb poder adquisitiu, que podrà teixir mentides pagant, fent xantatge o amenaçant. I el temps, pot ser, només pot ser, posarà les coses al seu lloc, però també s’haurà endut al felicitat que li pertocava tenir a la víctima.

Anem més enllà: El vincle entre la injustícia legal i els conflictes armats globals és directe i, sovint, molt incòmode de mirar de cara.

La injustícia legal no es limita als conflictes individuals. A escala global, també veiem com el dret internacional es desactiva davant dels poderosos. Ens preguntem sovint per què costa tant fer caure dictadors que oprimeixen poblacions senceres, generen exilis massius o perpetren crims contra la humanitat. I la resposta no és només jurídica, sinó econòmica i geopolítica.

Sovint, aquests règims estan protegits per interessos estrangers que es beneficien de la guerra: països que els compren petroli, gas o minerals; indústries que els venen armes; potències que hi mantenen aliances estratègiques. Mentre el poble pateix, la legalitat internacional calla, s’alenteix o es fa selectiva. I així com un jove pot ser empresonat per un missatge incòmode, un dirigent que ha causat milers de morts pot continuar governant amb total impunitat. La “justícia” és còmplice.

Fem comèdia dient que això només ho pot arreglar el meteorit del 2032, però és que penso que passarà de llarg perquè fins i tot un tros de roca té més seny que nosaltres.

Ara més que mai, cal alçar la veu. No per demanar miracles, sinó perquè el dret no sigui un luxe, perquè sigui una realitat garantida per a tota la societat.

HEM FRACASSAT COM A SOCIETAT