Hi ha una sensació que no es compra ni es ven: la consciència tranquil·la.Tot i que molts mortals cerquem aquesta sensació, n’hi ha que asseguren tenir-la fins i tot mentre cometen actes terribles. S’enganyen a ells mateixos, convençuts que fan el correcte, i dissimulen així la seva pròpia culpa.
Però, què vol dir viure amb aquesta serenor interior? Diria que saber que allò que fem contribueix al bé comú, que les nostres accions no amenacen ningú, ni alimenten injustícies, sinó que busquen la construcció d’una societat més justa i igualitària.
Les respostes més sinceres quan ens preguntem què esperem de la vida, generalment no parlen d’excessos ni d’ambicions desmesurades. El que realment desitgem és el que és bàsic i humà: sentir-nos satisfets, tenir objectius clars, disposar d’un habitatge digne, gaudir d’educació de qualitat, de sanitat pública, d’ensenyament i seguretat. Aquesta és la felicitat que tothom vol. I és important recordar-ho: n’hi ha prou per a tots.
El mot “suficient” hauria d’ocupar l’espai central de les nostres ambicions. No es tracta de renunciar al progrés ni al desenvolupament, sinó de canviar el rumb de la cobdícia cap a la solidaritat. Perquè viure en un món que comparteixi amb generositat els seus béns, serveis i oportunitats no és una utopia; és una necessitat urgent si volem garantir la convivència.
Però com deia, n’hi ha uns quants que es mantenen encallats en aquest “gen” de la violència i la possessió, i continuen justificant el domini, l’acumulació i la desigualtat com si fossin inevitables. En realitat acumulen tantes riqueses que ni que visquessin cinc-cents anys se les podrien gastar. Són aquests pocs els que fan anar malament el món sencer. Si s’ho proposessin de debò, serien capaços d’extirpar-se aquestes pretensions artificials i excessives, i substituir-les per altres impulsos: la cooperació i l’empatia.
Com a la pel·lícula “Cadena de favors”, tot és començar
La gran paradoxa és que no es tracta de negar la identitat de cadascú, sinó precisament de reconèixer-la i fer-la conviure amb la dels altres. Podem mantenir la nostra personalitat col·lectiva i individual i alhora saber compartir, aprendre junts i progressar plegats.
Tenir la consciència tranquil·la és preguntar-se si no hem deixat ningú enrere. La resposta a aquesta pregunta és, probablement, l’única vara de mesurar que hauria d’orientar el nostre futur.
