El comportament de la ICE als Estats Units no transmet autoritat ni seguretat. Transmet por. Recorda més el d’animals ensinistrats per atacar que no pas el d’un cos públic al servei de la ciutadania. Violència, agressivitat, deshumanització. Gent a qui sembla que s’hagi retingut entrenada per a la brutalitat durant anys i a qui, de sobte, se li concedeix poder sense límits. Poder per humiliar, per destruir. Poder, si cal, per matar.
Aquest posat no és nou. No cal viatjar als EUA per reconèixer-lo. A Catalunya ja el vam veure el dia del referèndum d’autodeterminació. Un referèndum! Una votació.Una consulta! Urnes, paperetes i gent gran protegint escoles. Cap violència. Cap amenaça. I, tanmateix, l’Estat va respondre amb porres, cops i odi. Policies enviats des de Madrid amb la mateixa mirada buida, la mateixa ràbia continguda, la mateixa lògica de l’enemic intern.
Després venen els documentals. Les versions oficials. Els relats curosament editats pels vencedors, on la violència dels predadors desapareix o es justifica, i les víctimes es converteixen en provocadors i atacants. Així s’inventa la història. No només amb grans mentides, sinó amb omissions i imatges fora de context. I també amb silencis. Els silencis dels nostres!
I no, això no ho podem permetre. Perquè quan l’Estat normalitza la bestialitat, quan la placa es converteix en excusa, quan assumeix la violència com a rutina, el conflicte deixa de ser un excés puntual o un cas aïllat. El que falla és el sistema mateix. I no ens és gens aliè.
Prou.
Afegeixo nova informació: Així és com vivim ara. Es considera que aquest article conté violència gràfica. De què es pot parlar doncs? No es pot denunciar la violència, però es pot infligir! Estem malalts de debò!
Si heu arribat fins aquí i us ha agradat, si us plau premeu les estrelles de valoració i sobretot feu-me difusió entre els vostres contactes. Moltes gràcies.
