Diguem que des de finals del segle XIX s’està gestant el concepte de teràpia neural. Clar que el paral·lelisme evident amb l’acupuntura, situaria els seus principis als 3.000 anys A. de C.
El fet és que aquesta metodologia té en compte a la persona com una complexa xarxa d’òrgans i teixits que no estan aïllats, és a dir, que si es té un problema en un òrgan determinat, pot exercir, i de fet exerceix, efectes en la resta del cos.
Per entendre això, cal saber que el sistema nerviós pot ser voluntari i involuntari. Aquest últim és el que anomenem sistema nerviós vegetatiu i és el gran connector de l’organisme.
Controla sense que siguem conscients, el funcionament dels principals òrgans. D’altra banda, cal tenir present que el teixit conjuntiu és el farciment de tots els espais entre altres teixits i òrgans i per descomptat, està molt en contacte amb el sistema nerviós.
La pell i el teixit nerviós tenen el mateix origen embrionari. Quan es desenvolupa l’embrió, les mateixes cèl·lules que formaran el teixit nerviós, formaran la pell, que a més és el teixit amb més connexions nervioses. Una coincidència?
El 1940 ja es parlava que qualsevol traumatisme era vasomotor, és a dir, que afecta a l’aparell circulatori i al sistema nerviós vegetatiu que acompanya l’artèria ferida. Per dir-ho d’una altra manera, no només sofreix el vas sanguini que es trenca en la ferida, sinó que els nervis que li envolten també reben els efectes del traumatisme.

I a l’inrevés,…qualsevol irritació en un nervi, pot provocar un desequilibri en els teixits que li envolten. El nervi no treballa de forma adequada i no envia la informació correcta. Per tant, apareix la malaltia. En aquest sentit, podríem dir que algunes dolències com l’osteoporosi, artrosis, al·lèrgies, vertígens,…podrien tenir el seu origen en un mal funcionament del sistema nerviós.
Per eliminar la irritació del nervi, s’aplica procaína, un anestèsic artificial, a molt baixa concentració, és a dir que no té efectes anestèsics en realitat. S’injecta en punts molt concrets, normalment en la pell, allà on es manifesta el símptoma, però de vegades en llocs allunyats, tenint el mateix efecte positiu.
Com que el nom de “xarxa neuronal” ja ens porta a imaginar que tot està interconnectat, no és difícil deduir que la irritació nerviosa es pot trobar lluny del lloc on s’expressa el seu efecte. Per això cal tenir una visió holística (generalitzada) de l’organisme sencer. De fet es creu que aquesta metodologia ajuda el pacient a autocurarse. El cos disposa de les eines, però les hem de “despertar”.
Com veiem, cada persona té la seva història al darrere.