Carta a Jaume Barberà

Acabo de llegir l’entrevista publicada a VilaWeb.

Senyor Jaume Barberà, en primer lloc té una gran tendència a contestar amb preguntes. Això ho fa la gent que vol eludir-les, que no es vol comprometre.

En segon lloc, no entenc que si vol una independència de Catalunya, no estigui en aquest moment a favor de la unilateralitat, ja que actualemtn està comprovat, i abans d’arribar aquí ja ho estava, que no hi ha diàleg amb el govern central. Quina ruta té vostè? No li veig cap camí concret. Només el sento criticar el camí que s’ha pres. Però no hi veig cap sortida, ni legal, ni dialèctica.

I poso aquí la pregunta i la seva resposta evasiva:

—A una demanda tan majoritària i clara com la del referèndum, s’hi havia de donar sortida. Quina proposen els comuns?
—Però hi ha tot un munt de gent que fa temps que hem avisat que la unilateralitat ens portarà al martirologi, al desastre i a la catàstrofe. Això és el que ha passat. Hi ha tot un altre grup de gent que ha dit que s’havia d’arribar fins al final perquè es pensaven que així la comunitat internacional ens ajudaria.

Incapaç de contestar a “Quina sortida proposen els comuns?” amb paraules concretes. Quin és aquest final on s’havia d’arribar?

“Ni asfíxia, ni sometiment, independència”. Vostè mateix ho diu, però deixa que ens asfixiem. Culpa l’independentisme d’haver despertat el fantasma del feixisme. Culpa l’independentisme de l’ascens de C’s. Doncs el mateix que vaig posar per al senyor Iglesias, serveix, evidentment, per a vostè:

“No te querría de compañero de clase. Si fuera maltratada y decidiera por fín plantarle cara al abusador, lo más seguro es que provocase una reacción violenta porque no querría dejar de someterme. Y tú me culparías por defenderme!” I puntualitzo. “Cuando si te unieras a mí contra el abuso, el abusador perdería sin alargar el sufrimiento de nadie más”.

Justament, senyor Barberà, la culpa (i no faig preguntes retòriques, ni evasives, vaig directa), és dels que volen quedar-se al mig, quan hi ha una decisió tan important a prendre. Només és d’aquesta minoria, silenciosa o no, que constitueixen les persones com vostè i Ada Colau, que ni fan, ni deixen i que són tan determinants per aconseguir una majoria.

Tenim gent a la presó. La premsa intervinguda. S’escampen mentides. Perquè seria cinisme dir que tot el que es diu sobre Catalunya és cert. S’intervé l’educació, els comptes, es fan fora deliberadament les empreses de la terra. Només hi ha una paraula VENJANÇA, perquè el poble s’ha cansat, ha sortit al carrer i els polítics que el representaven l’han escoltat. No hi ha mitges tintes. Senzillament es veu com ens “estimen”.

Quan jugui una partida de parxís i els tertulians es barallin, pot vostè treure llenya del foc, posicionar-se al mig i deixar-ho en empat. Ara, la cosa no va d’això. No s’enroqui perquè perdrà la partida igualment i la farà perdre a tots els demòcraes. O s’està amb la repressió, o s’està amb la república. I ja és igual qui té raó. Si vol, l’hi dono.  Si així se sent més reconfortat, no m’importa dir que tenia raó. El que li demano és que es plantegi ARA, què ha de fer.

No hi ha camí del mig, allà on els indecisos se senten còmodes. Prefereix donar la força a qui ens sotmetrà? O prefereix donar una oportunitat a una forma de govern lliure i que tindrà en compte totes les particularitats de la seva població? Perquè sàpiga, que des de la república, volem que se sentin bé tots els ciutadans de Catalunya, vinguin d’on vinguin. Haurà escoltat molts cops que aquí podran seguir sentint-se espaÑols si volen. Cap dels partits unionistes em diuen que jo pugui sentir-me catalana, que pugui aprendre la meva llengua lliurement, que pugui escoltar les notícies sense censura.

I tampoc hi ha camí al mig, perquè el van esborrar amb mentides. Perquè els catalans no estàvem enfrontats al principi. Es podia parlar del tema. Ara qui abans portava una senyera, se n’amaga. La gent no es posa els llaços grocs per por. S’ha despertat, i ara sí que és cert, el fantasma de la mare pàtria en gent que vivia aquí tranquil·lament i que s’havia acostumat a ser espanyol-català, dient-los que perdrien les seves arrels, els seus contactes amb Espanya, que les empreses farien fallida, que els obligaríem i els sotmetríem. L’enfrontament s’ha buscat des de fora i són aquests els que “s’arrimen” a la senyora Arrimadas, pensant que ella els representa. I potser és vostè i gent del mig, com vostè, els que estan donant més vots a C’s.

Hagués hagut de defensar la república enlloc de buscar la postura més beata i poc compromesa. Però encar ahi és a temps. Algú ha de guanyar el partit i no puc creure que vulgui que guanyin els antidemocràtics. Estem a la final. No hi valen taules. Cal valor senyor Barberà. Tingui’l! Així serem el 80% disposats a tot. Vostè ho està?