L’epidèmia dels mestratges (màsters)

Que el món cultural evoluciona, és innegable. Que l’ensenyament s’ha d’adaptar a les noves tecnologies i coneixements actuals, també. El que no em sembla tan coherent és aquesta proliferació de mestratges (em nego a dir màsters), i postgraus, molts d’ells obligatoris i molt cars, que ens ennuega.

I ho dic perquè n’estic fent un que podria catalogar de fantasmada. Un mestrage que a més a més, no em servirà de gaire perquè les institucions públiques d’ensenyament, ara per ara, estan tancades a cap evolució. El Departamet d’Ensenyament, és el primer que haurem de canviar quan instaurem la República, està clar!

Un mestratge que vol autenticar la destresa en l’ensenyament d’una llengua. Un mestrage que no permet altres mirades que la seva: les tasques i les noves tecnologies. I sabeu, si em seguiu, que a mi la tecnologia, m’apassiona. Però aquest, ha resultat un mestrage que es repeteix per justificar el cobrament excessiu de les classes. Finalment, un mestrage que ensorra l’autoritat i la disciplina. Grans i petits hem d’aprendre a saber estar en una aula, en una conferència, en una presentació, en un debat. Sigui el que sigui, el respecte per qui està parlant és una necessitat per preservar el diàleg i la comprensió. No podem transformar les classes dels joves en un circ o una atracció constant. També cal posar atenció, escoltar i assimilar conceptes, per després construir estructures més diverses, complexes i evolucionades. Però CAL TREBALLAR L’ATENCIÓ. Justament, crec que a la nostra societat és el que li manca més. No ens sabem escoltar. Tampoc ens sabem expressar sense repetir-nos, sense fer-nos pesats. No és qui parla més i qui itera més, qui té més pes o més importància. Potser ens hauríem de plantejar aquestes actituds. Quan un està atent, és fàcil ensenyar i que aprengui, sigui en 3D o senzillament escoltant.

La d’aquest mestratge, és una filosofia que em sembla adient per a nens de primària, però no pas per a adults i justament el seu títol era com ensenyar a adults. Promoure la comunicació per aprendre una llengua és genial, PERÒ a ells que tant els agrada parlar del context, no veuen el context de la gent gran que l’estudia i que també calen classes magistrals, conceptes de gramàtica i fonaments per construir l’edifici de la llengua.

De vegades em fa la sensació que per sistema es vol trencar amb qualsevol mètode, senzillament perquè és antic, sense tenir en compte que també pot ser útil ara. Posar-se a l’oposició perquè toca, no és congruent. Canviar el mètode d’ensenyament, si no es canvia el comportament social, és anar baixant nivells. No podem donar a escollir als nens. Si els preguntem si volen estudiar o jugar, és obvi que contestaran la segona opció. Els ho podem fer més o menys agradable, però també han d’aprendre a estar-se quiets, a escoltar, a memoritzar, sense que això sigui una patiment. Res d’això és negatiu. Jo crec que la gràcia està en la barreja. I sobretot, la mania persecutòria d’alguns adults, guions de pel·lícules, contes, anuncis, on sembla que l’escola sigui una sala de tortura, que ens predisposa a l’avorriment sense donar una oportunitat a l’aprenentatge.

Està bé la intenció del mestratge, no dic que no. Però amb dos mesos de classe es podria fer el mateix, sense la clavada econòmica que suposa. La veritat és que molts d’aquests cursos i postcursos que es proposen, semblen/són un invent per pagar-se un currículum i per contribuir sense dir que paguem impostos, a les arques de l’administració.