L’ensenyament i la cultura són per a mi les principals eines per construir una societat feliç amb persones felices.
I el Departament d’Ensenyament, resulta que és qui té pel mànec la distribució de professors, ja sigui a la borsa, ja sigui a les oposicions.
Em pregunto si algun dia faran el pas d’escollir amb seny els seus professors. No dic que els que hi ha no valguin, però molts d’ells, i solen ser els que tenen plaça inamovible, no saben atansar-se al seu alumnat. No saben transmetre.
Per exemple un parell de botons ficticis però vàlids. El més a la mà, Sheldon Cooper, un geni de la física teòrica, només és capaç de parlar amb els seus iguals. Però resulta que els alumnes, NO PODEN ser els seus iguals, 
precisament perquè són ALUMNES. Es vanaglòria de ser bo en tot, però justament NO SAP ENSENYAR. Aixó si, al Departament d’Ensenyament tindria plaça segura. La sèrie és un bonic guió que acaba canviant aquesta actitud, perquè no dona per perdut ni el mateix Sheldon, en ser capaç de comportar-se com un ser humà “normal”. Però en el fons potser ens haurem d’oblidar del terme “normal”.
Un altre cas de ficció, per no ferir ningú, Sherlock Holmes. A les noves versions, més properes a la idea original, el presenten com una persona de capacitat excepcional de pensament i deducció. La seva velocitat el fa viure amb angoixa i ansietat al món “real”. En algunes sèries és un drogaddicte, en altres, un alcoholic o un fumador consumat. És a dir, una persona molt intel·ligent té més números de caure en addiccions o en violències. És un tòpic que es dona massa sovint perquè no se’l valori com cal la majoria de vegades. Crec que hauríem de cuidar més aquests alumnes brillants, que de tant en tant despunten a les classes. No només estar pels més endarrerits.
Aquests “cervells privilegiats” haurien de dedicar-se a les seves investigacions. Per què obligar-los a ensenyar, si la majoria no en saben? Altres ments menys brillants o tornant al concepte “normals”, seran capaces de transmetre, de seduir, de contagiar l’amor pel saber, millor que ells. Ens hem acostumat a mesurar-ho tot, a catalogar-ho tot, a jutjar-ho tot. Què tal si inventem una societat que no té protocols d’edat per aprendre? Que no té judicis d’intel·ligència per cursos? Què tal si ens exigim sense insultar-nos? Si deixem 
qui vol investigar i té la intel·ligència per fer-ho, que ho faci sense haver de cobrir una plaça de docent que no li agrada? I si sense saber-ne tant se sap ensenyar més? I si per ensenyar és millor la passió, la manera d’explicar-se, que la capacitat de pensar ràpid i acumular dades? Potser no cal tanta tecnologia, encara que pot ajudar. El que cal és explicar el conte i captivar l’oient. Per què pesen el nombre de doctorats, postgraus i mestratges i no pesa tant la vocació? Hem de fer més lectors i espectadors atents. La tecnologia ens ho pot facilitar, però a la fi, qui explica el “conte” és el professor i si no el sap explicar, per moltes dades que ens doni, per moltes representacions gràfiques 3D que utilitzi, no ens seduirà.
Entenc la soledat del superdotat igual que la de qui té dificultats per entendre. Però la nostra societat només es preocupa de pressionar els que van endarrerits i oblidar els que van avançats. Així no s’ajuda uns, ni altres. I és que van “endarrerits o avançats” perquè no van amb el seu nivell d’intel·lecte. Però és clar, si tens deu anys, no pots passar-te ni per dalt, ni per sota del protocol, perquè així és el nostre mètode.
Si aconseguim un bon sistema educatiu, aconseguirem la llibertat. I un bon sistema educatiu ha de ser capaç de transmetre curiositat pel saber, disciplina per treballar i solidaritat amb els companys. I això ha d’anar adobat d’una bona educació a casa, per tant, potser que dediquem més temps a ensenyar-nos com a pares, per poder portar fills atents i entusiasmats a les escoles.
Aprofitem el temps de canvi.