Volia estudiar Astrofísica, però treballo a una pizzeria barata

Sense menysprear cuina, ni cap altre ofici, el que vull denunciar aquí és la despreocupació absurda de la Generalitat per no ajudar i fomentar els talents que tenim a casa.

Tenim tots els medis per tractar TDAH, trastorns de concentració, adaptació a nouvinguts, etc. Però no tenim RES que ajudi alumnes NOSTRES, que mostren un gran talent en circumstàncies difícils i que tenen interès a accedir a estudis superiors, especialitzats, únics, perquè la nostra administració no valora la seva intel·ligència, sinó coses com la llunyania de la casa al centre d’estudis, el fet d’haver estat anteriorment matriculat en aquell institut que ofereix, per exemple un Batxillerat Internacional, que podria obrir les portes a qui de debò el pugui aprofitar.

No pot ser que un 5 passi al davant d’un 9, només perquè pot donar-se el luxe de viure a Barcelona.

Tenim un sistema degenerat que afavoreix qui ja té diners o qui no en té gens perquè acaba d’arribar i s’acull a les ajudes d’aquí i d’allà, encara que no tingui el nivell educatiu adequat, que ens podria aportar gent preparada i destacada. Cada any passen al davant per ocupar places reservades per endolls i contactes. Tampoc hi ha transparència en els mètodes de selecció dels centres.

No dic en cap moment que un nouvingut no pugui accedir a ajudes, però ha de ser un nouvingut integrat a la cultura del país i amb un nivell que justifiqui la inversió i perquè tingui aquest nivell, la Generalitat ha de fer la seva feina exigint un esforç, no regalant títols.

No es tracta de donar de franc per quedar bé políticament. Es tracta d’ajudar a qui realment ho mereix. Amb el futbol, sí que es fa, però amb l’educació, no. Demostrem tenir un nivell molt baix d’autoestima.

Aquí ens estem equivocant com a nació, pensant que si els adversaris o els falsos ciutadans ens pengen l’etiqueta de racistes, suprematistes o xenòfobs, és perquè ho som. Però només és una eina que fan servir per obtenir beneficis sense suar. I tenir cura de la terra, no és res d’això, per molt que es repeteixi dia si, dia també. És qüestió d’exigència, igual que ens demanaran a nosaltres si anem a viure a qualsevol altre país. S’ha d’ajudar, sí. Però s’ha d’ajudar a integrar-se i rendir per guanyar-se un lloc, com qualsevol fill de veïna, no pel fet de ser de fora i amenaçar d’etiquetar una institució.

Ens trobem amb una quantitat considerable d’alumnes ben preparats, il·lusionats, que han de lluitar contra un sistema escarransit i ranci, que no valora els seus esforços, ni el seu nivell acadèmic per sobre de tot.

Això va d’un cas concret? Sí. Un noi que vol ser astrofísic, que amb catorze anys, sap més de física quàntica que molts companys més grans que ell, que viu una situació complicada pel divorci dels seus pares, que la seva mare guanya prou i just, per mantenir un pis hipotecat, passar el dia a dia i haver de pagar una mensualitat alta a un centre privat, perquè l’ensenyament públic no ha volgut acollir-lo havent superat un curs més del que li tocava a l’ESO.

M’explico. El noi va fer les proves per passar de primer a tercer d’ESO, perquè ja anava avorrint-se des de primària. Li van dir que seria difícil, que no podia abandonar el curs que estava fent per dedicar-se a preparar el següent, sinó que ho havia de fer tot a la vegada. I ho va fer. Amb nota. Un cop obtingut això, per les circumstàncies de la situació familiar, ha de canviar d’institut. I llavors ve el calvari de trobar-se un NO rere l’altre per incorporar-se a tercer d’ESO. A tot arreu li diuen que ha de fer segon, quan ell, ja se l’ha tret amb bona nota.

Tothom veu la frustració d’un alumne amb dislèxia, però ningú veu la frustració d’aquell que vol avançar i es veu relegat a seguir al pas del més lent. Finalment, si vol passar a tercer, ha d’anar a un centre privat. I què fa la mare? Doncs com faria qualsevol mare, lluitar per pagar una mensualitat que li fa anar pitjor del que anava. Però ell continua. Es treu tercer amb notes fantàstiques. Fa quart amb mitja de 9,7. I té la il·lusió de fer un Batxillerat Internacional.

I aquí entren els criteris de cribratge. Si no ets d’aquell institut, si no vius a prop, quedes fora. Podies pensar, va, agafem la privada i demanem beca, però, és clar, no tens dret a beca, perquè el sou de la mare està en aquell marge que ni per sota, ni per amunt, aconsegueix ajudar el seu fill. Si no coneixes algú que et pugui ajudar, tornes a quedar fora, per molt que el teu nivell acadèmic sigui excel·lent.

Perquè sí, el sou de la mare podria permetre’ls viure bé amb una educació pública, però no pot pagar un institut privat. I com deia, no té dret a beca, perquè només es mira la declaració d’hisenda. Si la quantitat no està per sota dels 13.000, no pots demanar-la, perquè no importa si has de pagar 800 € d’hipoteca al mes, un advocat que et defensi dels atacs del teu exmarit amb factures de tres xifres, una ortodòncia que has de fer per evitar que el fill tingui problemes de parla i només et permet en total, viure al dia.  No, al dia, no. Viure estirant la targeta amb nombres vermells cada mes o demanant diners a amics i familiars. Això, no consta enlloc.

Faig aquest escrit amb l’ànim de trobar ajuda per als joves que tenen aptituds i prou intel·ligència per poder fer aquest cursos més avançats o intentar obrir-se camí, fent batxillerat internacional. Què passarà si no? Que rebre decepcions, rere decepcions, el país perdrà cervells que venien ben preparats per fer coses grans i es tornaran grisos i ressentits, per culpa d’una mala gestió de l’ensenyament. Aquell possible astrofísic, arquitecte, filòsof, cirurgià, biòleg o metge, acabarà amargat repartint pizzes, quan aquest no havia de ser el seu destí.