Quan se senten veus de gent sense manies per ser políticament incorrectes, que posen el dit a la nafra, ràpidament alguns mitjans cerquen persones que treguin foc de la situació, ficant els problemes sota la catifa.
A Catalunya hi ha una mena de discurs oficial, repetit per polítics, tertulians i fins i tot alguns historiadors de prestigi, que pretén convèncer-nos que “no passa res”. Em recorda molt “España va bien“, d’un personatge sinistre.
En aquest marc, s’afirma que la immigració no és un problema, que l’augment exprés d’un milió d’habitants, no incideix en la dificultat per trobar feina ni habitatge, i que el sistema educatiu no pateix una pèrdua significativa de qualitat o exigència.
Tanmateix, les dades mostren que l’ensenyament, si que ha experimentat una devaluació en l’exigència i la qualitat, tant a primària i secundària, com a la universitat. També es constata una disminució sostinguda de la natalitat, principalment relacionada amb la precarietat laboral i la dificultat d’accés a l’habitatge. Asseguren que tot plegat és una manipulació dels partits que volen sembrar por.
Diguem-ho clar: sí que passa. I negar-ho és infantil i irresponsable.
És evident que l’atur no és culpa dels immigrants. És evident que el problema de l’habitatge no és causat per ells. Però una altra cosa molt diferent és ignorar que quan tens una situació laboral i residencial ja de per si precària per la mala administració, l’arribada constant i descontrolada de nova població que difícilment s’integra, agreuja una pressió que ja era difícil. Això no vol dir que els immigrants siguin culpables; vol dir que els governs han estat incapaços de gestionar-ho amb seny, amb límits, amb planificació.
I davant d’aquest present tan complex, alguns se’n van a buscar exemples del passat. Que si hi havia mesquites a Catalunya, que si els burgesos del XIX van fer diners amb l’esclavatge. Podem anar més enllà si voleu, els romans feien lluitar gladiadors al circ. I què? No es tracta de quedar-nos atrapats en la història. Fora de la vergonya o la reflexió que em pugui generar, no penso viure en el passat. Hem evolucionat i, amb la independència, molts voldríem una societat laica, oberta i moderna. El passat és memòria, sí, però no pot ser excusa per no afrontar el present ni per impedir-nos avançar.
El mateix passa amb la llengua. No és culpa dels immigrants que el català s’estigui perdent. És culpa, sobretot, dels mateixos catalans que no es consideren dignes de parlar la llengua natural d’aquesta terra, que la releguen, que prefereixen fer-ho fàcil per als estrangers i acomodar-se a la llengua imposada pels castellans. Aquesta renúncia no és un problema de qui arriba, sinó de qui ja hi era i no defensa allò que és seu.
Catalunya sempre ha estat terra d’immigració. El país que som, amb la seva cultura, el seu progrés i la seva llengua, és fruit de moltes arribades de gent de fora. Però la diferència és que fins ara aquest procés s’havia fet sota una filosofia compartida: el seny, la feina ben feta, la voluntat de progrés, la calma i l’avantguarda cultural. Ser català mai ha estat una qüestió de naixement, sinó de voler formar part d’aquest projecte.
El perill avui no són les persones que arriben —la gran majoria amb ganes de treballar i fer una vida millor—, sinó la manca de projecte polític i de valentia governamental. La mateixa classe dirigent que va prometre independència i que ara, en comptes de defensar un futur digne, s’ha convertit en gestora de la decadència.
No podem caure en el parany dels qui volen dividir-nos amb discursos racistes ni tampoc en el discurs naïf del “no passa res”. La violència ha augmentat, la inseguretat és real, i la sensació de pèrdua de benestar és compartida per una gran part del poble. Dir el contrari és una burla a la ciutadania.
Catalunya vol continuar sent terra d’acollida, sí, però no a costa de perdre tot allò que l’ha fet possible. I això només serà realitat si es parla clar, si es reconeixen els problemes i es governa amb valor. Acollir no és anar enrere ni en la història, ni en la cultura. No volem resignació, ni excuses, ni discursos banals ni wokes. Volem poder viure i progressar a casa nostra.