Hem muntat una societat bastant feble. He de confessar que ha estat la literatura i la música qui m’ha portat a escriure aquesta entrada que acabarà sent política. Però com és el meu blog, també tinc dret d’autopublicitar-me, o sigui que poso tot el procés.
Veureu, des que em vaig proposar dur a terme el meu projecte literari-musical, estic comprovant que tothom es presta a ajudar-me per un “modest preu“. És a dir, només faig que pagar i com que no puc pagar gaire, segueixo al fons del calaix. Veig clarament que si pogués invertir 100.000 € en publicitat, altra situació viuria.
M’adono que només triomfen aquells que o bé fan espectacle amb focs artificials (com bé va dir Salvador Sobral a Eurovisió), o que van de fantasmes i se saben vendre com si fossin genis encara que no tinguin talent, potser aquest és el seu talent, el d’enganyar. El fet de parlar d’ells, d’escoltar-los dia sí dia també, de sentir constantment les seves cançons insulses, els porta a l’èxit. Finalment, una cançó fluixa, amb lletra sense sentit, acaba escoltant-se a totes les emissores i fins i tot guanya premis d’audiència.
Jo no dic que sigui Mozart, ni Cervantes, però estic convençuda que les meves cançons i el meu llibre, si s’anunciessin sense parar a la ràdio, tindrien un lloc a la popularitat. Reclamo un lloc per als que estem al terme mitjà i no disposem de recursos, ni contactes. Les poques vegades que he portat els meus 
temes a arreglar o a preguntar a discogràfiques, m’han dit que eren bons, però que ells es dedicaven a tot allò més “comercial“. I per comercial, entenem allò que hem dit abans, oi? Muntar un espectacle, ser estrafolari, provocar, etc. Si un és una persona normal que triomfa, o bé té padrins, o bé té molts diners. I alguns, molt pocs, potser han tingut sort de caure en gràcia a algú honest. Dins de la resta hi ha tota una munió de “fantasmes” que s’han establert hipnotitzant l’audiència i són capaços de vendre una pinta a un calb. Però pregunto, on és l’honestedat? On l’ètica? Només als currículums de les escoles per poder omplir l’expedient?
És curiós que només es permeten els dos extrems. O ets un geni de debò, o un entabanador de debò. Però el terme mitjà, on hi som la majoria, està oblidat o és menyspreat.
Després he vist les notícies de la sortida de Pablo Iglesias a la cadena SER, i he sentit ràpidament el paral·lelisme amb qualsevol altra branca cultural o política.
S’està deixant entrar les dretes nazis, fins al fons de qualsevol moviment, perquè fan espectacle, perquè s’aprofiten de l’honestedat de les esquerres que els fa ser educats, tan educats que no són capaços de parar-los els peus. I no es pot consentir. És com el fet que resulta millor ser delinqüent, que honest. Si les esquerres no tenen el corfatge de castigar els fets punibles i en canvi s’acarnissen amb les persones que lluiten per ser justes o no tenen recursos, no ens traurem mai el llast que ens fa caminar al pas del més lent.
Cal tenir una mica de valor per enfrontar-se als abusadors. Si els deixem seguir el seu camí, aviat no quedarà res més que una segona Edat Mitjana.
I no només passa a Espanya. Crec que en Trump, hagués hagut d’acabar a la presó. Altres per menys hi són. O sigui que a U.S.A., també s’estan rendint a la dreta feixista. Cal dir PROU. De vegades cal castigar i per aconseguir èxit, cal fer-ho al moment just. Al primer moment i amb contundència. No és bo deixar-ho córrer, confiant que tot sol s’arreglarà.
