Si no us ha arribat el vídeo de Xavier Sala Martín, aquí us deixo l’enllaç:
Utilitza la metàfora de la “primera” i “segona divisió” per denunciar la diferència entre la importància social i econòmica que es dona al futbol (com el Barça) i la poca prioritat que rep la investigació científica. Subratlla el desequilibri cultural i polític que valora més l’entreteniment que el progrés científic.
Afirma que els fonaments del món actual provenen de la invenció i descoberta del segle XX, com la informàtica, la física quàntica, els transistors o Internet, i que avui simplement en recollim els fruits. Això implica que Europa no està liderant les innovacions de la nova onada tecnològica (IA, biotecnologia, etc.), sinó que en viu de renda.
Quan diu que “el problema no és el que falta, sinó el que sobra”, apunta que l’excessiva regulació europea amb tota la seva burocràcia, normes i lentitud administrativa, frena la creativitat i la capacitat d’emprendre. És una crítica freqüent a la Unió Europea, sovint vista com un entorn molt més controlat que els Estats Units o la Xina pel que fa a innovació tecnològica.
El cas d’Oriol Vinyals (expert en IA, vicepresident de Google DeepMind) serveix d’exemple per remarcar la fuita de cervells: persones formades a Europa que marxen als EUA perquè hi troben millors condicions per a la recerca, menys traves i més oportunitats econòmiques. Segons Sala Martín, això no és manca de talent europeu, sinó de sistema.
El vídeo transmet una conclusió clara: Europa no és menys intel·ligent, sinó més rígida. Té idees, talent i universitats de primer nivell, però les sufoca amb un entorn institucional que no afavoreix el risc ni l’empenta empresarial. En canvi, als Estats Units, les estructures econòmiques i culturals fomenten la iniciativa, el finançament privat i la competència oberta.
Però sovint la regulació neix com a mecanisme de defensa contra la picaresca i la manca de confiança social.
D’una banda, a Espanya (i en certa mesura també al sud d’Europa) hi ha una tradició arrelada de desconfiança mútua entre ciutadans i institucions, que ve de segles d’abusos i corrupció. Això genera un cercle viciós:
Es posa regulació per evitar que algú faci trampes.
Com que es percep la regulació com un obstacle, es busca la manera de saltar-se-la.
Això justifica més regulació i el sistema acaba ofegant els que volen fer bé les coses, mentre els més espavilats troben escletxes.
Això que podríem anomenar el “caràcter Sancho Panza”, una forma humorística de descriure la combinació de picaresca, pragmatisme i resignació, és part d’aquesta cultura ibèrica. No és que sigui genètic o inevitable, sinó que és el fruit d’una història llarga d’inseguretat jurídica i política. I si d’alguna cosa volem fugir els catalans, és d’aquesta picaresca.
Això contrasta amb països com els nòrdics, on hi ha una cultura de confiança institucional i de responsabilitat individual. Allà relaxar la burocràcia no implica necessàriament més corrupció, perquè hi ha una base ètica i social que la dissuadeix.
