Per fals, per mentider, per no complir res del que va prometre. Quan el president Illa acusa els catalans de “queixar-se constantment”, no només comet una simplificació injusta: exerceix un cinisme polític profund i perquè tingueu clar què vol dir aquesta paraula:
Cinisme és l’actitud de qui sap que el que diu o defensa és fals, injust o incoherent, però ho fa igualment, perquè li és útil, rendible o li garanteix poder, sense cap voluntat d’amagar-ho ni de corregir-ho.
He buscat sinònims perquè no en tinc prou amb una paraula per denunciar el comportament vergonyós d’un individu que es diu president de tots:
HIPOCRESIA – DESVERGONYIMENT – IMPUDÍCIA – FALSA MORAL
Queixar-se, quan el motiu és real, no és cap vici moral; és un símptoma. I els símptomes, si s’ignoren, acaben esdevenint malalties cròniques. Una persona honesta veuria que està fallant al seu poble.
Dir que Catalunya es queixa massa pressuposa que no hi ha motius reals per fer-ho. Però això exigeix una amnèsia històrica selectiva. Sense necessitat de dramatitzar ni d’idealitzar el passat, és innegable que des de fa segles l’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol ha estat basat més en la subordinació que no pas en el reconeixement. Sempre hem estat ciutadans de segona. Canvien els règims, canvien els llenguatges, però la lògica de fons persisteix: tolerància quan no hi ha alternativa, neutralització quan n’hi ha.
I malgrat això Catalunya s’ha mantingut capdavantera en inversió cultural, científica i associativa sempre que ha pogut respirar mínimament. No gràcies a l’Estat, sinó a desgrat seu. Presentar aquest recorregut com una simple queixa és una falta de respecte a generacions senceres que han construït país amb obstacles constants.
El “govern per a tothom” és una consigna buida. Sona bé. Sempre sona bé. Però la política no es jutja per eslògans, sinó per accions reals de poder. Governar per a tothom no pot voler dir diluir el conflicte, desactivar-lo o deslegitimar-lo moralment.
I aquí, nosaltres en tenim la culpa, perquè hauríem de ser dia rere dia al davant de la Generalitat per fer-li saber que NO GOVERNA PER A TOTHOM. I si no compleix el que va dir, ja pot marxar d’un lloc que no representa id el qual no és digne.
Quan un govern defineix com a problema el fet que una part significativa del poble expressi malestar, no està governant per a tothom: està governant perquè aquell malestar deixi d’expressar-se, no perquè sigui resolt. I això, en democràcia, té un nom: paternalisme autoritari amb somriure socialdemòcrata.
El debat sobre la immigració és especialment delicat, i precisament per això no es pot utilitzar com a coartada. El problema no és la immigració en si, sinó l’ús polític que se’n fa: com a eina de dilució nacional, com a variable electoral i com a mur de contenció contra qualsevol projecte de sobirania real.
Aquí és on el PSC exerceix el seu paper històric: administrar Catalunya perquè no decideixi, gestionar la diversitat perquè no esdevingui comunitat política, i anomenar “convivència” el que sovint és desarrelament institucionalitzat. Dir-ne socialisme és un error.
El lideratge independentista també ha fracassat, i ho ha fet per un motiu tan antic com vulgar: els egos. ERC va optar per lliurar el govern no per una estratègia compartida, sinó per competència partidista. No per avançar col·lectivament, sinó per no “regalar” cap victòria simbòlica als altres. El resultat és conegut: cap medalla per a ningú i una nació cada cop més desmobilitzada.
Quan la lluita pel relat pesa més que la llibertat real, el poble deixa de ser subjecte polític i passa a ser ostatge d’ambicions internes.
No necessitem més promeses.
No necessitem més partits.
No necessitem més lideratges messiànics.
El que necessitem és maduresa col·lectiva:
-
Acceptar que la independència no serà patrimoni de cap sigla.
-
Exigir unitat estratègica, no uniformitat ideològica.
-
Penalitzar políticament qui prioritzi el partit per damunt del país.
-
Recuperar la consciència que la divisió no és pluralisme.
La independència no és una distracció partidista: és l’únic camí de salvació política per a una nació que, si no decideix per si mateixa, acabarà governada “per a tothom”… excepte per ella.
Si heu arribat fins aquí i us ha agradat, si us plau premeu les estrelles de valoració i sobretot feu-me difusió entre els vostres contactes. Moltes gràcies.