La llengua que es mor per cansament

Assabentar-me que en un centre de Batxillerat Internacional, on les classes es fan en català i en anglès, el treball d’investigació no es presenta ni en català ni en anglès, sinó en castellà, no és una anècdota. És un símptoma. Un més. Un de tants. I cansa. Cansa haver de justificar cada dia que el català existeix, que serveix, que és vàlid, que és llengua de coneixement i no només de folklore.

El missatge que es transmet a l’alumnat és devastador: el català serveix per parlar, però no per pensar; serveix per classe, però no per avaluar; serveix per conviure, però no per acreditar. Això no és neutralitat lingüística. Això és jerarquia.

El mateix passa en àmbits tan quotidians com una reclamació a una gran empresa. Tens un problema amb una comanda? Prova de fer-ho en català. No és que sigui difícil: és impossible. I no perquè no hi hagi recursos tècnics, sinó perquè no hi ha voluntat. El català continua sent tractat com una molèstia, com una excepció prescindible, com una llengua que “ja canviaràs tu”.

Però el cop més dur no ve sempre de fora. Ve de dins. De la rendició dels mateixos catalanoparlants, que canvien automàticament de llengua per por de semblar maleducats, per evitar conflictes, o simplement perquè han interioritzat que el català no toca. Cada vegada que ho fem sense necessitat, afeblim la llengua. I una llengua que no es fa servir, es mor.

Parlar de llengua no és parlar només de comunicació. És parlar de cultura, de memòria, de manera de mirar el món. Matar una llengua no és només silenciar paraules: és empobrir una societat sencera.

I davant d’això, què fa el nostre govern? Quin missatge envia? Defensa realment el català com a llengua pròpia i vertebradora, o es limita a gestos simbòlics mentre permet que sigui arraconat en els àmbits clau? La defensa d’una llengua minoritzada no consisteix a diluir-la en un suposat multiculturalisme acrític, sinó a garantir que tingui plena normalitat i drets efectius allà on ja és pròpia.

El català no necessita compassió. Necessita convicció, coherència i fermesa. Institucional i personal. Arreu i en tot moment. Perquè no hi ha persecució més eficaç que aquella que aconsegueix que els mateixos parlants abandonin la llengua. I això, malauradament, ja està passant.

I aquí van enllaços que parlen del tema:

MONTSERRAT PUJOL
https://www.ara.cat/llengua/ho-podries-catala-montserrat-pujol-corco-dels-tiktokers-s-fet-viral_1_5614037.html
UNESCO, Language Vitality and Endangerment (criteris sobre ús social i transmissió lingüística):
https://www.unesco.org/en/languages
Plataforma per la Llengua, informes sobre discriminació lingüística en serveis i empreses:
https://www.plataforma-llengua.cat
Tribunal Constitucional i marc legal sobre drets lingüístics a l’Estat espanyol (sentències i límits competencials):
https://www.tribunalconstitucional.es
Consell d’Europa, Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries:
https://www.coe.int/en/web/european-charter-regional-or-minority-languages