Pregunto als catalans i no catalans que senten la terra: Encara no hem deixat de banda la vergonya per defensar la llengua? Encara patim si algú de fora ens sent parlar català? Encara pensem que Catalunya no té dret a ser nació perquè hi ha molta gent de fora, que se’ns va imposar per colonització? Pensem que és de mala educació parlar en català a casa nostra, encara que se’ns hagin dirigit en altres llengües? Fins quan serem a Estocolm?
La història, la cultura, la llengua i les tradicions, ens defineixen com a NACIÓ. Som una de tantes nacions sense estat que hi ha al món. Perquè hi va haver una moda, que ha durat molts anys. I inexplicablement, encara dura.
La moda de conquerir, arrassar i imposar. L’obsessió de tornar-ho tot d’un color. De destruir allò que legítimament havien construït els pobles abans de ser absorbits, perquè per collons havia de ser de la manera del més fort, no pas del més respectuós, ni del més intel·ligent.
Aquesta mania ha d’acabar. Ja som al XXI i tots els pobles que tenen arrels i que recorden la seva història, són ben capaços de viure a la seva manera. De sentir-se’n orgullosos, de parlar les seves llengües, de fer les seves festes i no haver de demanar permís a l’amo, perquè ja no hi ha amo.
Només hi ha un límit. I el marquen els drets humans i de tots els éssers vius.
En plena era d’esclat de diversitat, és incomprensible que no es deixi defensar la nostra. Perquè és la nostra diversitat i la nostra identitat, la de ser catalans. Que ser català, sigui una vergonya, és ridícul. Però així ho senten encara molts.
Prou d’aquest color. Sortim d’Estocolm i fem la nostra terra a la nostra manera, sense por.
You must log in to post a comment.