Els que es queixen de qui es queixa

Us deuen diners i quan els demaneu us diuen pesats. Us fan una broma de mal gust i quan no rieu us diuen ensopits. Un alumne és assetjat i si es queixa és un delator. Aquests exemples il·lustren com la reacció a la queixa sovint eclipsa el problema real.

La queixa sol posar llum a un abús o una injustícia, i això incomoda més que l’abús mateix. Socialment, tendim a protegir creure que qui protesta o denuncia és problemàtic, massa sensible o victimista.

El missatge implícit és “aguanta i calla“.​

El codi del delator és un fenomen cultural que des de petits inculca no denunciar infraccions, culpant qui ho explica en comptes del culpable. És una norma no escrita: “no delatis”, especialment entre infants i joves, on qui denuncia un abús o infracció és traïdor al grup.

De vegades, la societat tendeix a tolerar-ho per lleialtat grupal per sobre de la justícia. Es protegeix la cohesió del grup (classe, barri, colla), davant l’autoritat externa (professors, policies). Denunciar es veu com a traïció, no com a valentia​. Desplaça la culpa de l’infractor (qui va cometre la infracció) a la víctima que ho diu en veu alta. 

Persones que denuncien corrupció o males pràctiques a l’administració o a empreses sovint acaben patint represàlies, pèrdua de feina i aïllament, mentre que els responsables del dany queden protegits. En teoria se’ls valora com a valents i íntegres, però en la pràctica tenen més números de patir conseqüències negatives que no pas els infractors. És més fàcil enfadar-se amb qui ha aixecat la llebre, perquè ha creat problemes, que d’altra manera continuarien enterrats, que mirar de cara la corrupció que ha revelat.

Hauríem de tenir clar que la culpa és de qui infringeix, no de qui denuncia. Callar permet més abusos. És cert que les societats modernes han creat canals de denúncia, però no n’hi ha prou amb crear mecanismes formals. Cal que siguin operatius, àgils i protectors. Sovint els procediments resulten tan llargs i costosos que acaben desincentivant la denúncia. Esgoten el denunciant que acaba perdent temps i diners.​

En el món de la política, quan la gent es queixa d’un incompliment de promeses, el discurs passa ràpidament a “la gent sempre es queixa de tot, són uns victimistes“, en lloc de revisar què s’ha promès i què s’ha fet o no s’ha fet.​

També és habitual que molesti més el tall de trànsit, el soroll o els grafits que no pas la causa que es denuncia, racisme, brutalitat policial, desigualtats, etc.  S’inverteix el relat: el problema ja no és la injustícia, sinó “els que molesten” posant-la sobre la taula. Ningú es pregunta què ha passat perquè aquella gent surti al carrer un dimarts a la tarda. Potser ha estat prou greu perquè la proporcionalitat de la protesta sigui justa.​

Potser tot això passa perquè les queixes permanents erosionen la credibilitat col·lectiva. Els que es queixen per res, els que busquen tres peus al gat, els de l’oposició crònica. Sempre en mode crítica, rebutgen tot el que es fa. L’efecte final és que la gent els ignora i per associació, dubta de qualsevol altra queixa legítima. Tampoc cal fer una muntanya d’un gra de sorra, primer cal trobar solució internament, però si no arriba, ens hem de plantejar passar a la queixa.

Abans de queixar-nos de qui es queixa, preguntem-nos quanta injustícia estem disposats a tolerar en silenci. No cal silenciar totes les queixes per combatre les falses. Cal criteri: mirar el dany, no només la veu. Així guanyen els que es queixen amb raó i es debiliten els que ho fan per inèrcia. L’equilibri ve de l’escolta intel·ligent.