La EspaÑa que no entén la identitat catalana, mai va ser, és, ni serà una, gran, i lliure.
És evident que no és UNA, perquè hi ha moltes identitats, algunes fetes seves a la força com en el nostre cas. Cap català del 1939 va dir que volia ser espanyol, després de ser bombardejat, i abans d’això el 1714. I Europa va girar la cara, aixecant-se del mal tràngol de la segona gerra mundial, que de fet, hagués pogut evitar també. Els jueus portaven molt de temps denunciant l’abús, la segregació i els macabres plans de Hitler. Aquest gest de girar la cara, va costar milions de vides, però ells, els seus hereus, ho tornen a fer. No n’han après. Quan un viu lluny i tranquil, se li fa pesat anar a veure què passa una mica més enllà i aviat pensa “que calli d’una vegada de queixar-se aquest veí molest”.
Tampoc va ser GRAN, en el sentit de grandesa d’esperit. Sí, va conquerir molts territoris. Era extensa, però no pas gran. Si hagués estat gran, a hores d’ara Centroamèrica i Sudamèrica tindrien un bon record de la seva arribada. No va saber ser gran, i segueix sense saber-ho ser, tot i les oportunitats que va tenir i té. Si hagués estat gran, ens hagués convençut i seduït de formar part seva. Però només va saber sotmetre per la força.
I tampoc és LLIURE, perquè viu en l’esclavitud de l’odi i l’ambició. Lligada a l’edat mitjana, a la incultura, a l’adoració de la monarquia. Segueix amb la necessitat de sotmetre i ferir. Desitja que altres països l’adorin i els altres països sempre han vist EspaÑa com els desgraciadets d’Europa. Els que hi són, però amb qui no es compta. Els convé Rajoy, perquè és la seva marioneta.
El poeta va dir que una de les dues Espanyes et partiria el cor. I la que parteix el cor encara és més gran que la que et pot estimar, on hi tindríem cabuda i on no ens faria res compartir, on creixeríem junts sense enveges.
No hi ha pas enrere. Ho sento pare, ja no tinc cap interès en ser espanyola. Tot el que han demostrat, els posa a la cua de la civilització moderna. No són capaços de dialogar. Estan acostumats a agafar allò que els ve de gust i ni tan sols donar les gràcies. Mentre aquests manin, l’Espanya que pot estimar, quedarà ensorrada.
Però aquesta història s’està acabant.