Hi ha gent que no opina, revela. Parlen com si la Veritat els hagués estat dictada una nit d’èxtasi espiritual com Moisès rebent els deu manaments, davant del seu comentarista de confiança o a través del santíssim algoritme que els guia. Són els guardians del pensament correcte, custodiats per un cor d’influenciadors i d’intel·lectuals domèstics.
Et diran què has d’escriure, de qui pots parlar i, sobretot, qui és intocable. “No critiquis aquest, que és sagrat.” “No toquis aquella, que jo l’admiro.” Però aquí ve el miracle, mentre proclamen aquests manaments, es permeten repartir qualificatius amb una alegria apostòlica. Insulten, etiqueten i condemnen amb l’autoritat que els atorga la seva puresa intel·lectual amb caramels com “radical”, “extremista”, “ignorant” …, segurament sense conèixer la persona, ni escoltar els seus arguments. Tot menys mirar-se al mirall.
La seva divisa és que si insisteixes a pensar pel teu compte, seràs l’heretge de la seva religió particular.
Si heu arribat fins aquí i us ha agradat, si us plau premeu les estrelles de valoració i sobretot feu-me difusió entre els vostres contactes. Moltes gràcies.
He rebut aquest vídeo i m’ha semblat una manera divertida d’acabar l’article:
