Fent camí

Les xarxes cremen, algunes de desesperació. Altres d’idees esbojarrades o intentant escapar de l’avorriment de l’espera.

He parlat amb gent informada, no del nucli, però més a prop del que puc estar jo i la majoria.

Hi ha hagut tantes filtracions que és lògic que ara els dirigents, els partits, els que estan al punt de mira, tanquin files. Han de protegir les seves decisions i no se’n poden fiar de ningú. Massa espies.

Així doncs, què ens toca a nosaltres? Viure aquesta sensació d’inseguretat, dincertesa. I no hi ha altra.

M’han assegurat que hi ha full de ruta. Que tot i els revesos d’alguns moments, se segueix endavant. Que està clar, no hi ha marxa enrere i fora de Catalunya s’està treballant i molt.

El que a mi m’anima, és la determinació dels empresonats. Pensem-hi. Ells que són els que pitjor ho estan passant, no envien missatges de cansanci. Envien missatges de coratge. Per difícils que siguin alguns moments, algunes febleses, la seva fermesa amb la república segueix inquebrantable. Per ells, ho hem de fer.

La nostra part és estar a punt per acudir. Encara no, encara no. Però hem d’estar preparats i disposats.

Ens diuen que ens van mentir dient que la república catalana seria possible. No, no ens van mentir. Ho és. Potser no tan ràpid com s’imaginaven, però en cap cas hi va haver mentida. Mal càlcul, potser, però no mentida.

I la magnitud del que estem aconseguint és tan elevada, que no podem estar impacients. Repeteixo, preparats, però tranquils.

Fer vaga de fam, posar llaços grocs, manifestar-se a plaça Catalunya o pel barri gòtic, cantar a la plaça del Rei,…tot això, hi ha qui diu que no serveix per res. Doncs s’equivoca. Serveix per mantenir la flama. Per recordar-nos dia a dia que hi ha gent a la presó i que NO ÉS NORMAL. Per fer-nos pensar, rumiar, imaginar. Tot això és necessari encara que ens esgoti com si haguéssim pujat l’Everest.

Però aquest és el nostre paper. Fonamentalment, mantenir-nos units. Encara que hi hagi que vol desobeir (jo també) i qui es mantingui al costat dels clavells (jo també). Depèn del dia es poden veure les coses d’un color o altre.

El que passarà és que quan hi arribem, ho entendrem tot i podrem entendre el per què d’aquestes filigranes.

Així que ànims a tots. Seguim lluitant. És una guerra estranya, però no volem morts. Ja és prou dur amb els presoners i els exiliats.

I sobretot, quan ens vingui el dubte de nou, recordem que els Jordis, l’Oriol, en Quim, des de la presó estan fermament decidits a continuar. Per qui és més dur l’espera sinó és per a ells? I en canvi es mostren convençuts de la victòria.

I els que són fora estan fent una tasca importantíssima. Perquè està clar que si Europa veiés les coses com calia esperar, la república ja seria efectiva. No ens ho posen fàcil, però tampoc ens ho posen impossible, així que nosaltres anem convencent.

Salut i república!