El món a Catalunya

Ahir a Lledoners es van viure de nou moments emotius. L’arribada dels “friends“, gent entranyable que s’ha anat implicant mitjançant les xarxes, que han fet un nus amb la nostra causa i s’hi senten tan a prop que agafen un avió i vénen a passar uns dies a casa i van a totes les activitats organitzades pels voluntaris.

No és això un gran poble? No són aquests “friends” meravelloses espurnes d’un foc benèvol que està arribant a tot el món? Aquest poble es mereix la llibertat.

El món ha vingut a la nostra llar i ve a escoltar-nos. Jo vaig dur dues persones magnífiques a Lledoners. Un bany de banderes i idiomes multicolors de:

Bèlgica, Holanda, Letònia, Argentina, Alemanya, Àustria, Portugal, Itàlia, Gal·les, Escòcia, Suissa, Finlàndia, USA,…i segur que me’n deixo. Em deien que no comprenien com a una Europa del segle XXI encara hi havia un país imperialista que tot ho vol aconseguir a base de força bruta. És exactament el que nosaltres tampoc comprenem i volem allunyar de les nostres vides.

No parlaven el català, però molts l’entenien. Em van dir que era tan fàcil! I es van sorprendre de què gent nascuda a Catalunya fa 50 anys, no siguin capaços de parlar-lo. Que mantenir les cultures obertes a progressar, és deure de tots. Que el món ha de fer un canvi de xip, per incloure la solidaritat. Que no viatgem sols.

Vaja, que els batecs del cor s’acceleren en sentir aquestes paraules i les paraules d’ànims que en directe i via telefònica, ens va enviar el nostre president a l’exili, Carles Puigdemont.

L’aire de Lledoners es va omplir d’aquella sensació de saber que es tenen amics, de compartir els pitjors moments en les millors companyies. Els crits impregnats amb el més profund sentiment de rebuig pel qual s’està retenint els presos i preses polítics. Encara que des de Lledoners, Carme i Dolors, també hi eren. I des de lluny els exiliats.

Els músics que inalterablement hi pugen des del primer dia, omplint la tarda de força i fent vibrar, ja no l’aire, sinó les parets de la penitenciaria!

I el llum a una finestra del centre penitenciari, fent senyals (morse?), per dir-nos que ens escoltaven, que els havia arribat tot l’escalf de les ànimes lliures, però que tot i ser lliures, s’entossudeixen a quedar-se dia rere dia al voltant de la presó. Quilòmetres per compartir una estona amb aquells que han decidit sacrificar-se per aconseguir el somni de tots.

VISCA CATALUNYA LLIURE!