El repte de ser humà. Quan la IA posa en dubte el valor humà.

Som conscients que a cada dia que passa la IA va guanyant terreny en molts sectors professionals. Però, no ens enganyem, entre els humans també tenim “robots defectuosos” i abans de res, aclarir que no em refereixo a persones amb deficiències. Estic parlant de treballadors acostumats a donar el mínim i que són fàcilment substituïbles. Persones sense esperit de canvi i adaptació o persones relegades a fer feines mecàniques i repetitives, que no aprofiten les seves capacitats per la mala gestió d’alguns càrrecs intermedis, que potser sí que es poden considerar robots defectuosos.

És una comparació cruel, però cal analitzar-la per veure què hi ha al darrere.

La rutina que es transforma en obsolescència

Hi ha feines que semblen adients per a la IA, feines que segurament farà sense descans, sense errors humans i amb més rapidesa.

Això no vol dir que les persones que fins ara les feien hagin estat maldestres, però sí que una mena de treball tan impersonal, d’execució automàtica, ha ajudat a esborrar el pensament crític, la iniciativa, els somnis de progrés dels treballadors que les han incorporat durant anys.

El repte de ser humà

L’objectiu hauria de planificar-se sota la proposta de veure, què podem fer nosaltres, que una IA no pugui fer. És a dir, cal reivindicar la humanitat.

De moment, podríem dir que entendre textos complexos, prendre decisions ètiques, proposar millores, imaginar, sentir empatia …, somiar, són exclusius nostres.

Però aquestes accions que acabo d’enumerar, oi que les trobeu a faltar en cert tipus de persones que només es limiten a seguir instruccions sense qüestionar-les, a aplicar fórmules sense comprendre-les, o a repetir patrons sense millorar cap valor? Aquest tipus concret d’individus corren el risc de convertir-se en “treballadors obsolets”. I podem assegurar que no ha estat pas per culpa seva (algun cas n’hi haurà, és clar). És a dir, no és que siguin inútils, sinó que no se’ls ha demanat que pensin, creïn o es desenvolupin. I aquí clavaré el dard directe a l’ENSENYAMENT, que cada cop exigeix menys als infants. En aquest sentit, quan es facin grans seran més víctimes d’un sistema laboral estèril, que no pas responsables de la seva actitud passiva.

I reivindico també el fet de tenir tasques senzilles i suficients per a persones que amb això puguin sentir-se útils i felices. No cal substituir-ho tot per IA.

Afirmar que hi ha persones que poden sentir-se plenes amb tasques elementals no és menysprear-les. Més aviat és donar sentit a la feina que es fa, com a realització personal, que justament és allò que ens diferencia de les màquines. L’obsessió malaltissa amb la productivitat i el treball sota pressió del nostre món no treu mèrit a qualsevol feina que pot ser igualment valuosa. És un acte d’humanisme.

He dit abans, que FINS ARA, la IA no podia fer certes coses, però …,

Si en un futur pròxim la IA ho pot tot… què farem els humans?

Les IA aviat aprendran a optimitzar-se per elles mateixes. El fet és que ja a hores d’ara, n’hi ha que pinten, que componen música, que escriuen novel·les i que poden prendre decisions objectives segons l’ètica de la informació filosòfica que puguin adquirir. Potser no poden somiar, i només dic potser, però de què ens serviria ser éssers a qui només se’ls permet somiar? I no li llevo importància. Els somnis poden ser precursors de millores, però també poden ser quimeres inviables, que no poden omplir una vida sense res més.

Hem de crear un nou camí professional

La IA ha de ser una eina, no un substitut. El treballador ha de poder alliberar-se de tasques automàtiques i mecanitzades per poder desenvolupar-se en noves idees i àmbits. Per això torno a l’EDUCACIÓ. Creativitat, autonomia, col·laboració, iniciativa, habilitats manuals, empatia …, és en això en què haurem d’invertir si no volem caure sota el poder de la tecnologia intel·ligent. Que els estudiants d’avui tinguin l’oportunitat de convertir-se en especialistes demà i contribuir a l’evolució del planeta.

Saber com i per què fem les coses, podria marcar la diferència.

La felicitat, l’orgull o la satisfacció de fer una tasca, és intrínsecament humana. Però llavors cal cultivar molt la personalitat, els valors, l’ètica i l’autoconfiança.

Potser hem de començar a preguntar-nos si no hem construït una societat que fabrica persones “impersonals”, sense opinions pròpies, sense energia, a mida d’un sistema caduc o dictatorial.