Ai, Rosalia, Rosalia

Rosalía és una artista amb talent i una trajectòria meteòrica. El seu èxit és innegable, i el seu impacte cultural també. Precisament per això, qualsevol gest que fa, conscient o no, té una repercussió que va molt més enllà del terreny estrictament artístic.

En el seu darrer vídeo, l’aparició fumant ha generat debat. Hi ha qui ho relativitza com una decisió personal, una imatge estètica o fins i tot una provocació conscient. I és cert: ningú discuteix el dret individual a fer el que vulgui amb la pròpia vida. Però quan aquesta vida es projecta constantment a milions de persones, moltes d’elles joves i influenciables, la qüestió deixa de ser només privada.

Ser una figura pública no implica perfecció moral, però sí una certa consciència del lloc que s’ocupa. No tot el que és normalitzat visualment és innocu. El tabac, per exemple, continua sent una de les principals causes de problemes de salut evitables, i la seva banalització en l’imaginari col·lectiu no és un detall menor. Ella és una icona per a molts joves.

Aquí no es tracta de censurar ni d’exigir models irreals, sinó de recordar que la influència comporta responsabilitat. És una idea senzilla, gairebé clàssica, però plenament vigent: quan tens un altaveu tan potent, els gestos parlen tant com les paraules. I això val tant per a l’artista com per l’entorn professional que l’acompanya i pren decisions d’imatge.

Potser la polèmica era buscada. Potser no. Però el debat que s’ha obert no és banal. Ens obliga a preguntar-nos fins a quin punt hem normalitzat que l’èxit eximeixi de reflexió, i si realment tot s’hi val quan es té fama. No és una qüestió de demonitzar ningú, sinó de demanar respecte i una mica més de consciència des dels pedestals que, ens agradi o no, existeixen.

A Spiderman, la reflexió del protagonista és profunda: Ser un heroi comporta una gran responsabilitat.