Després d’escoltar aquest raonament, on el locutor, Jimmy Jairala, es pregunta per què els musulmans no emigren a països musulmans, i conèixer l’afirmació d’Oriana Fallaci: “Hi ha moments a la vida en què callar es converteix en una culpa i parlar en una obligació”, m’ha aparegut un vídeo a tik-tok del Xitxo del cabanyal amb el títol de fal·làcies, la falsa equidistància.

L’algorisme de l’Univers em porta a unir tots tres en aquest article.

Jimmy Jairala és director del programa Un Café con JJ, periodista i polític equatorià. Va exercir com a prefecte de la província del Guayas des de 2009 fins al 19 de desembre de 2018. Prové d’una família de migrants libanesos.

Fallaci, escriptora i periodista italiana (1929-2006). Durant la II Guerra Mundial, quan encara era petita, col·laborà amb la resistència. A disset anys va començar a estudiar medicina a la Universitat de Florència, mentre ja escrivia articles a la crònica de successos per a la premsa. Va crear un tipus d’entrevista periodística d’impacte per la seva audàcia, la seva perspicàcia psicològica i la qualitat literària.

Xitxo del cabanyal és un divulgador lingüístic que en aquest cas, ha anat més enllà. Lluita per divulgar el català des de València. Ha estat escollit creador de l’any en la segona gala del Pòdcast i la Creació de Contingut en Valencià.

Com deia, tots tres toquen el punt incòmode de dir les coses pel seu nom arriscant-se a ser catalogats d’algun d’aquests adjectius de moda acabats en-ista o -fòbic/a.

En resum, un parla directament d’un tema delicat, però que subscric amb molta prudència. És cert que s’està produint una invasió silenciosa a Europa. Recordo el llibre escrit per Betty Mahmoody, “No sense la meva filla“. La pregunta que es formula el periodista, és lícita i explica que hi ha cultures que amaguen, a sota d’un comportament aparentment adaptat, un potencial fanatisme, del qual els països occidentals s’haurien de prevenir.

Jairala diu també que “dissentir, no és conspirar” i en aquest altre vídeo, defensa la immigració que durant anys ha entrat als Estats Units i ara Trump vol fer fora, sense distingir qui treballa pel país, encara que sigui sense papers. Adverteix que les seves paraules no són una crida a l’anarquia migratòria, entén la llei, però diu que hi ha maneres humanitàries d’aplicar-la, sense trepitjar la dignitat humana.

Les paraules completes de Fallaci, que torno a escriure aquí, són: “Hi ha moments a la vida en què callar es converteix en una culpa i parlar en una obligació. Un deure civil …, un desafiament moral …, un imperatiu categòric del qual una no es pot evadir”. Ens repta a tenir el valor de dir allò que cal, per evitar que el silenci ens faci còmplices de les situacions injustes. Afrontar aquests -ista i -fòbic/a per prioritzar la justícia. Malauradament, aquesta és la postura massiva avui dia i molts no s’adonen que l’equidistància normalitza l’opressor.

Finalment, anem al responsable del títol d’aquest article. En Xitxo, que en explicar el significat de la paraula “fal·làcia“, fa una incursió inevitable en la moral i ètica humanes. L’anàlisi d’aquest mot li ocupa tres capítols. A l’últim posa la definició de l’ús que se li’n dona: “Quan no tens raó, utilitzes arguments fal·laços, per tindre-la”. I defineix perfectament què és la “falsa equidistància“, que pretén deixar com a objectiu alguna cosa o algú, que en realitat està defensant un acte roí; quan es presenten dues posicions com si fossin igual de vàlides, quan en realitat una es fonamenta en evidències sòlides i l’altra en fal·làcies, prejudicis o desinformació.

L’exemple que utilitza és de caràcter lingüístic: “Bueno, vale, está mal que te prohiban hablar y escribir en tu lengua, pero tambén está mal imponerla”. Amb això fan veure que entenen la situació i que es posicionen a l’equidistància, com si les dues llengües ocupessin el mateix lloc social, quan en realitat, la llengua que s’imposa, mai pot ser la natural, sinó la que ve de fora. És a dir, no acaben de veure que parlar i escriure en català als llocs on és idioma propi, és el normal, i el que s’imposa és el castellà. Ho posaré en majúscules:

NO ES POT IMPOSAR UNA LLENGUA QUE ÉS PRÒPIA.

I aquest missatge tan evident i tan simple, no va només pels estrangers o espanyols que han vingut a viure a Catalunya, és que va molt directament als catalans, falsos equidistants que encara no s’han despertat. Tots aquells que pensen que són més educats arraconant la llengua de la terra. Si volen ser educats, amb qui no coneix al català, em pregunto, per què no parlen en anglès que és més internacional? És de suposar que a tot el món s’estudia l’anglès i que tothom el coneix. That’s how we all understand each other.

La falsa equidistància és, en aparença, una posició de prudència o neutralitat i aquí van tres més d’exemples:

Dir que hi ha d’haver llibertat d’expressió per al nazisme o que els extrems són igual de dolents: tant els feixistes com els qui lluiten contra el feixisme, és falsa equidistància, perquè equiparar feixisme (supressió de llibertats, violència política) amb l’antifeixisme (defensa dels drets i llibertats), és un paral·lelisme imaginari. No són dos “extrems” comparables, sinó opressor i resistència. Però la policia en manifestacions de feixistes i antifeixistes, a qui defensa?
Amb el canvi climàtic, els científics no es posen d’acord. Fals: el consens supera el 97%. La falsa equidistància aquí, és donar el mateix pes a la minoria negacionista mal informada, que a la comunitat científica.
Equiparació de la violència masclista amb la violència domèstica en general. És una actitud que ignora el biaix de gènere.

La falsa equidistància pretén posar en una balança equilibrada conceptes o situacions que venen d’una asimetria real, entre veritat i mentida, entre opressor i oprimit, entre evidència i creença.

No és el mateix parlar d’enriquiment cultural (aportació de noves llengües, gastronomia, tradicions) que de dissolució de la cultura pròpia. Per tant, s’ha d’anar amb compte quan es posen els dos conceptes a la mateixa balança. La falta de polítiques d’integració i d’inversió en cohesió social, promou els guetos, i això alimenta la percepció de “superposició nociva” més que no pas la immigració en si mateixa.

En definitiva, no posicionar-se, és sovint la manera més ràpida de donar poder al més perillós. De vegades cal prendre partit, encara que sigui incòmode, en lloc d’utilitzar l’equidistància com a coartada per no intervenir.