Els meus objectius

El que jo pretenc amb aquest mestratge, a més a més, òbviament, d’assolir els intrínsecs al curs, és actualitzar la meva manera de plantejar-me l’ensenyament, treure’m vicis i emmotllar-me a la situació actual.

Donat que he impartit classes de tota mena, des dels 16 anys, i sent com sóc autodidacta, m’he format una filosofia personal de com s’han de fer les coses. Pot ser equivocada o no, i això és el que vull descobrir. Tenir una postura crítica amb mi mateixa i amb el mètode que se’m proposa.

En contra tinc la manca de temps, ja de natural i per la situació política actual que em demanda participació i no la hi nego, i també les arrels profundes de les meves conviccions, que per la meva edat, costen de canviar. Encara que això de no canviar, no és exclusiu de la tercera edat.

Per altra banda, em molesta el fet de canviar per canviar. M’explico. Cada vegada que algú arriba a un punt de poder, més o menys gran, el que fa és canviar-ho tot de dalt a baix. I no sempre cal. Jo vaig créixer amb mètode magistral, en un època en què el respecte, i en alguns casos, la por, als mestres era total i total era la submissió dels pares a allò que deien des de les escoles.

No vaig tenir cap problema de maltractament perquè jo era una persona molt curiosa i atenta a classe. Sí que vaig tenir un problema d’adaptació a la meva inquietud, perquè amb quatre anys, ja sabia llegir, sumar i restar, i amb sis, feia totes les operacions, entenia i resolia problemes amb la regla de tres directa i inversa, i havia estudiat ciències naturals, les fraccions i història d’Espanya.

En aquells temps, vaig haver de repetir doncs, quatre cursos, sense cap necessitat, només pel fet de tenir l’edat oficial per iniciar el batxiller. Hi havia en mi tots els ingredients de ser una alumna problemàtica, però desgraciadament no ho vaig ser.  I dic desgraciàdament perquè sé que la insubmisió també és necessària per avançar. Si acadèmicament tenia un nivell alt, socialment em van criar com a corderet i nena discreta, com corresponia llavors, acceptant que una dona no s’havia de fer notar.

La disciplina és necessària per al treball en equip.

Tot i això, d’aquells temps en trec una lliçó que es repeteix en molts àmbits. La gent confon la disciplina amb la dictadura. Estar atent a classe no és cap sacrifici per a mi i mai ho ha estat. Quan se’ns demanava silenci, ens callàvem, ningú se sentia ofès i erem quaranta dues alumnes. Ara sembla que els estudiants tenen el dret de no escoltar i d’acusar al professor de ser avorrit, i és el que provoca el poc aprofitament de les classes i fins i tot crec que molts d’aquests síndromes de falta d’atenció (tot i que hi ha casos reals, se’n fa un ús exagerat). I penso que en part, això ve de donar-los tot tan mastegat, que se’ls treuen les ganes fins i tot d’engolir.

Així que les meves estratègies d’ensenyament sempre han anat dirigides a la deducció, a aprendre a pensar i a l’esforç personal. Però como m’ho he fet tota sola i no he tingut una autoestima adequada, sempre dubto de tot allò que faig.

Com deia, aquesta confusió entre disciplina i dictadura es dona en altres àmbits i en tenim un gran exemple a la política. I ho comento per intentar explicar-me. Les dretes van unides i organitzades. Certament com a corders. Però d’aquí a la desorganització de les esquerres hi ha un terme mig i és on m’agradaria estar, també en l’àmbit de l’educació. Quan parlo de disciplina, parlo d’ordre, de la capacitat d’obeir, sense sentir-se dominat, per aconseguir una meta tots plegats.

Tècniques noves d’ensenyament, adaptades a la modernitat tecnològica i pedagògica és el que espero trobar en aquest postgrau, no voldria que m’aconsellessin a desgranar tota la dificultat d’un aprenentatge, perquè llavors, no s’aprèn. No sé si m’explico. Vull dir, que aprendre requereix un esforç. No hi ha miracles com “màtrix” encara. Repetir, fer exercicis del dret i del revés, deduir els per què, saber aplicar allò après en exercicis nous, és el que considero un bon camí.

Donat que l’ensenyament actual té un dèficit de bons resultats, ens trobem amb molta gent que es posa a estudiar de gran, ja sigui perquè de jove s’ha deçabut o s’ha avorrit, (de tanta llibertat com ha tingut o de mala sort amb els professors), ja sigui per circumstàncies econòmiques que no els han permès continuar o perquè venint de fora han arribat aquí buscant una millora en les seves vides. I trobo que donar classes a gent gran ha de ser diferent i atractiu.

A favor, hi tinc la meva voluntat. Me’n sortiré?

Els objectius del mestratge els trobareu a la pàgina principal.