Punt de partida

59 anys estudiant i aprenent, una espurna de temps universal. Se’m fa curt. Hi ha tantes coses que cal aprendre.

Si teniu curiositat, he arribat aquí amb el bagatge acumulat al meu currículum

I el punt de partida és un pas més. Tinc una feina de dilluns a divendres al matí.

Dues tardes les dedico a dirigir dos cors. Dues filles, una adolescent que cal controlar, com a tots els adolescents, d’aquella manera dissimulada, però constant. I tinc una mare de 96 anys que espero que arribi als 100. Afegim al còctel la meva implicació en el “procés” i el màster de català i tenim un curs 2018-2019 mogut.

Però sento que tot i que segurament aniré cansada, se’m carreguen les piles de la il·lusió.

De les primeres explicacions que he rebut aquests dos dies, sóc una mica escèptica amb el tema de les unitats didàctiques. Vull dir, que jo he donat classes de reforç des dels 16 anys i fins fa dos anys que vaig plegar. Mai he tingut una guia que no fos el llibre de text o el títol del tema que no s’entenia. Però jo “caminava” amb els meus alumnes. Descobríem junts com podíem resoldre aquell problema. (Val a dir que tot i sent de ciències, he donat classes de moltes matèries, fins i tot, de llatí). El que feia d’aquesta manera era crear estudiants autònoms que sabien buscar-se la vida per estudiar. No he estat mai capaç de parlar només de l’assignatura de la qual estàvem fent classe. No sé si és defecte o virtut, però si tinc un punt pedagògic, ho dec haver heretat del pare que va fer de mestre a un poblet de Sòria.

Parlar de física fent literatura, d’astronomia fent derivades, de violència de gènere fent matemàtiques…no sé com ho faig, però sempre viatjo, tenint present que cal aterrar de tant en tant, és clar.

D’entre tots, he tingut tres alumnes que van arribar a mi com a casos perduts. Tots tres van progressar. La mare d’una nena, em va dir que si es treia la primària, ja estaria contenta. Tenia coll avall que pel fet que la seva filla va caure per les escales quan era petita, allò la va afectar el cap. La noia va superar la primària, la secundària i va fer periodisme. I el que més em va agradar és que sent de lletres des del principi, perquè tenia travessades les assignatures de ciències, quan va arribar a batxiller, va dubtar en agafar aquest darrer grup, perquè estudiant amb mi, va estimar les matemàtiques.

Bé, això no només són floretes, són la justificació de creure que no ho faig malament del tot, això d’ensenyar, encara que de forma antiquada i en petit format. I que si es coneix una mica la matèria, no cal portar-ho tot programat al minut, ni cal saber-ho TOT. Això sí, jo sempre he tingut recursos, jocs de taula, llibres on buscar (quan no hi havia internet), converses llargues sobre les seves incerteses adolescents, exercicis per practicar, sempre un graó més amunt,…

També vull compartir una experiència, la meva única en ensenyament en institut. Vaig fer una substitució de 4 mesos a Badia (“la ciudad sin ley“, que diuen alguns). Els alumnes venien d’un altre institut que havia plegat. I el darrer any, els professors cremats pel fet del seu tancament, van deixar al seu aire els alumnes, que podien sortir al carrer, fumar a classe, en fi, que venien molt mal acostumats.

Jo tenia dos grups de 3r d’ESO i vaig anar com qualsevol professor de secundària a fer matèria. Però vaig descobrir aviat, que era impossible, si primer no parlàvem una mica. En un parell de setmanes vaig donar l’assignatura de ciències entre xerrada i xerrada dels seus “problemes” personals. Va ser dur, però crec que la inversió d’aquell temps va resultar positiva. En el canvi de trimestre que em va agafar després dels primers mesos, em van assignar altres grups. I la meva sorpresa va ser que els alumnes del 3r més difícil (dit pels altres professors), m’esperaven asseguts i atents a classe. Això, què dir, em va omplir d’orgull. Llàstima que la burocràcia d’uns i altres, em va fer haver de renunciar i sortir de la borsa.

Però sempre m’ha agradat ensenyar. I per això estic aquí. Tot i que he de reconèixer que els darrers quatre anys de la meva feina avorrida, han fet un gir cap a les noves tecnologies i faig tasques més interessants, no voldria jubilar-me a la mateixa feina de fa 39 anys. És més, quan em vaig treure les oposicions, el meu pare es va posar molt content, però jo em vaig prometre no acabar la meva vida professional al mateix lloc. M’he d’espavilar, doncs!

Vull defensar aquí el que per a mi representa aprendre i ensenyar, tot i que no estava dins la línia didàctica de la pregunta del primer dia. La definició oficial és la que és, però la qüestió deia clarament “què significa per a tu aprendre o ensenyar”?

Aprendre per a mi, és llibertat, és obrir portes, és màgia.

Ensenyar és aprendre, perquè quan s’està ensenyant es va sent més i més conscient del que es transmet i va calant. No deixem d’aprendre per molt que ensenyem. I per tant, aquí estic disposada a girar com un mitjó les meves teories, si cal.

Comença la travessia.