Conclusions

Aquest postgrau es fa amb la intenció de proporcionar eines noves i adaptades a l’ensenyament de la llengua.

En aquest sentit, m’ha estat d’utilitat la insistència en l’aprenentatge comunicatiu. El fet de fer tasques, per un costat, no em sedueix gaire, almenys les tasques llargues que ocupen moltes unitats. Sí que les trobo útils a ensenyament de primària i potser a l’ESO, però als adults, em penso que les tasques, si es fan, han de ser més curtes, més concises. Per altra banda, a l’hora de fer pràctiques en segons quins centres, directament, no és possible.

Fer un lectorat és millor perquè un hi dedica tot el temps i normalment són classes més reduïdes que donen llicència a experimentar amb diferents mètodes. En el cas del Consorci, ens trobem més sovint amb pressions per aconseguir el certificat de nivell per qüestions laborals. I el fet de continuar amb la nostra vida diària, fa que no tinguem tant de temps per dedicar-lo a l’observació.

Com a mètode per a altres assignatures, no m’ha aportat novetat, pel fet que ja estic acostumada a fer exercicis de tota mena, activitats senzilles i complexes, de deducció, concursos, reptes, resums, teatralitzacions, vídeos, jocs de taula, jocs de paraules, superpreguntes*, barrejar temes, anècdotes, cançons, poemes, redaccions, trets culturals,… i el que he après ara és a posar-los nom potser, activitats obertes, tancades, d’escalfament,….i a utilitzar-les amb l’ensenyament de llengües, que és del que es tractava.

Tot i que fa trenta anys, ja vaig gaudir d’aquest tipus d’ensenyament quan vaig anar a estudiar anglès a Escòcia, aquí no el vaig viure mai com a alumna. Justament l’estudi de les llengües, és una assignatura que es fa pesada en general. I la perspectiva d’ensenyar basant-se en la comunicació, la fa més atractiva i més eficient.

He après també sobre la diversitat dels alumnes i la multiculturalitat i sobretot la interculturalitat (integració de cultures). Aquesta és una faceta que no he tingut durant els meus anys de donar classes, però sí que la vaig viure com a alumne a Gran Bretanya i d’allò tinc encara contacte amb amics de Suïssa, Japó, Itàlia i França. I és cert que la societat ha canviat extraordinàriament en aquest sentit i un s’ha d’actualitzar en la diversitat.

Penso que les observacions d’aula s’haurien de començar abans i en general crec que hi ha força temes que s’encavalquen, per la qual cosa jo donaria més hores a les pràctiques, encara que fossin entre nosaltres i tenir una teoria més lleugera. A part, això faria que treballéssim més els continguts d’aprenentatge (aprendre a explicar els pronoms febles, verbs, gènere,…) i  corregir errors en la parla col·loquial, que se’ns escapen a l’hora de fer classe.

Es pretén transmetre el mètode comunicatiu, però les classes del postgrau són principalment magistrals. I és que el mètode magistral, per a mi, no té res de dolent, només ho esmento a tall de petita incongruència amb el que es volia ensenyar en algunes assignatures. Però si es fa una classe amena, es tenen altres recursos personals, com el bon humor i la imaginació, la classe magistral, pot ser “magistral“.

Utilitzar els temes socioculturals també era per a mi, una cosa natural, encara que no tenia alumnes estrangers, sí que parlàvem de la immigració, de l’homosexualitat, de l’anorèxia, de la gastronomia d’altres països, encara que fessim integrals o oracions compostes. Qualsevol cosa que pogués relacionar des d’un altre punt de vista amb allò que estàvem estudiant em servia i no dubtava a utilitzar-lo. Sempre he tingut una idea integral de l’ensenyament.

Altres tècniques que no s’han valorat massa són la lectura i els dictats. També les considero importants. Però quan se n’ha parlat sembla que fer llegir en veu alta sigui fins i tot humiliant per a qui li costa pronunciar. Em fa una mica la impressió de buscar problemes on no n’hi ha. És clar que ens podem trobar algun alumne molt tímid, però també és qüestió d’ajudar-lo a superar aquest inconvenient, de forma particular, fins que s’incorpori al ritme de la classe. La lectura en veu alta, facilitarà la comunicació.

Els dictats, si es preparen primer, també són un bon exercici per fixar vocabularis i normes gramaticals, quasi sense adonar-se, competint amb un mateix, així és que jo ho faria servir tot. I una cosa que també he utilitzat sempre, és el que ara té el nom de classe inversa. Perquè com vaig dir el primer dia que ens van preguntar, ensenyar és aprendre. El treball de la memòria, que sembla tabú en aquest mètode, no el descarto, però es pot treballar jugant i buscant maneres divertides de recordar amb la mnemotècnia i jocs.

En resum, he de dir que per al meu gust hagués fet menys classes teòriques, que miraria de què no es repetissin conceptes i practicar molt més entre nosaltres, és a dir, fent-nos classes entre els estudiants de postgrau, a manca de poder-ho fer amb classes “pilot” reals. Aquest exercici ens donaria experiència en la temporització, que és un dels principals reptes d’un professor.

Això em porta a reflexionar sobre les graelles dels temps previstos, feina feixuga que pràcticament mai es complirà a l’hora de la veritat. Per contra, les rúbriques, m’han semblat molt útils per poder avaluar de forma justa i completa en un tema tan “amorf” com l’aprenentatge d’una llengua.

El que segur és cert, és que ensenyar és un camí que no s’acaba.

*Les superpreguntes es fan donant pistes que s'han d'anar trobant en diferents fonts, per arribar a contestar-les. D'aquesta
manera es treballen temes o assignatures diferents, integrant-les en la resolució.