Introducció
Lectura de l’article d’Agustí Alcoberro: “Llengua, cultura i identitat”
“Rumor” (Jaume Plensa)
Llocs literaris
Com si res, en les activitats que hem anat fent amb la Laura, la Joana i la Marilisa, hem tocat un tema molt important que fins ara, gent de la meva edat, no teníem en compte.
Hem crescut en una població eminentment blanca, catòlica i benestant. Tot això ha canviat i quan un es posa a donar classes, ha de tenir molt present que hi ha sensibilitats diferents, gestos equívocs, diversitat de races, recursos limitats, cultures i religions, que s’han de respectar i no només respectar, sinó incorporar-les a les activitats i punts de vista de comentaris i tasques.
Per això és important buscar texts de cultures llunyanes, maneres de fer, cuinar, presentar-se, d’altres indrets llunyans, per aplicar-los als exercicis de la classe. Informar-se de la comunicació no verbal, dels “falsos amics” en el llenguatge. Comptar amb què hi haurà gent que no pugui comprar un llibre, però que està fent l’esforç de venir i mostra interès per comunicar-se en català.
tornar
Lectura de l’article d’Agustí Alcoberro: “Llengua, cultura i identitat”
Cultura: “és tot allò que no és natural”.
Els americans van proposar el concepte de multiculturalitat, adaptat a la seva realitat social. Però en el fons, tot acaba discriminant algú.
A Catalunya ja es debatia sobre el poder que havia de governar la nació. Havia de ser diferent del regne d’Espanya on una sola persona ostentava el poder. A Catalunya a més a més s’havia de comptar amb els tres braços o estaments de la província. De fet era un debat a tota Europa que va acabar amb països liberalistes i països absolutistes.
Dels segles XV a XVIII a Catalunya hi havia les Constitucions catalanes. El 1714 tot això va acabar amb els Decrets de Nova Planta. La impremta va deixar d’estar a l’abast de la llengua catalana. A més, amb la immigració de la resta d’Espanya i la prohibició de l’ús del català en les institucions i les escoles, es va intentar enterrar el català per sempre.
El concepte de globalització també de moda actualment, sembla que busqui la uniformitat del món, però darrerament s’està estenent el turisme cultural, que justament busca la diferència entre cultures. Un món globalitzat, valorarà més aquestes diferències entre pobles.
Si el català es manté com a segona llengua, sotmesa a la llengua de l’imperi, no aconseguirem que agafi força. Ha de ser la llengua d’ús comú. I per aconseguir-ho també cal rebre els forasters amb plens drets perquè se sentin inclosos en la nostra societat.
Cal evitar els guetos culturals a les escoles i feines. I no només parlar català, sinó viure en català, tradicions, raonaments i tot el que la cultura suposa d’identitat del nostre poble.
tornar
“Rumor” (Jaume Plensa)
En castellà, aquesta paraula té dues acepcions, però en català canviem una lletra per a una d’elles.
Remor, soroll confús, que ens pot molestar o acaronar en un ensopiment.
Rumor, notícia més aviat falsa, que ens pot portar a jutjar abans d’hora o a confondre’ns en un laberint d’informació no comprovada.
Jo, personalment, em quedo amb la remor, ja que una gota d’aigua que cau rítmicament sobre una estructura de coure, em convida a la meditació, al ritme espontani d’un din-din suau. Imagino que si la sala és buida, encara m’hipnotitzarà més.
Hi ha una frase gravada al plat de bateria que sosté l’aigua. Diu: la cisterna conté, la font es desborda.
Potser hi ha dues menes de persones, les que contenen i les que es desborden. Les que es mantenen fermes recollint tot allò que entra a la seva vida,tot i que les pot fer patir, i les que les deixen anar immutables.
En què em farà pensar quan hi sigui al davant? Què passaria si poses les mans sota la gota d’aigua per recollir-la? El silenci es faria més patent? Què passaria si colpejo suaument el plat que deixa caure l’aigua? Es precipitaran de cop més gotes trencant el ritme pausat inicial?
Tant si és una remor, com si és un rumor, cal deixar-los passar. Escoltar-los en segon pla i fer-los servir com a música ambiental per fer altres tasques més importants, més nostres.
No he trobat el poema de William Blake a què fa referència, però la frase del fulletó del museu diu: “una gota d’aigua, lleugera i mínima, omple literalment tot l’espai”. I ja en tinc prou per volar per l’estança amb les ales dels pensaments. Una gota d’aigua insignificant por ser més gran que tot el que conec.
Com treballar amb aquesta figura artística?
Hem estat víctimes d’un rumor algun cop? Hem contribuït a escampar un rumor?
Busquem altres sons (remors) relaxants. Quin és el so que més ens porta a la calma?
(ocells al matí, pluja, onades, precs, mantres, música, silenci,…).
Llocs literaris;
(Del port de Barcelona al port de Palma)
Aigües negres, aigües negres,
què teniu de misteriós?
què teniu que em dona por?
què teniu a dintre vostre per la nit sense cap sol?
Aigües negres, aigües negres,
sóc com vós, o vós com jo?
Qui en sap més de negres joies?
Qui en té més de mals records?
Aigües negres, del mar, negres,
en la nit i en la foscor,
que de dia sou tan clares,
com abans ho fora jo,…com abans ho fora jo. (amg)
Una floristeria singular
No va ser un amor a primera vista. L’espurna es va anar fent més gran amb el pas del temps.
Sortia per la porta àmplia de l’escola de música al carrer del Bruc. Aquell portal altíssim i forjat que em costava d’obrir. Només era una nena escanyolida de deu anys. Amb pressa, fosca nit i molta feina per fer.
Pujava pel carrer. Ciment, gris, impersonal, vulgar. I enfilava pel carrer València. D’entrada, ficat en la nit, el mercat de la Concepció ja feia hores que havia plegat. Però tossudament la petita floristeria il·luminava un tros d’asfalt i exhibia encara les darreres flors abans d’anar a dormir.
Aquella petita llum va anar creixent amb els anys. La botiga dels Navarro pares havia passat als fills i feia ostentació de colors, mante
nint les làmpades enceses fins molt tard, per donar aliment a les seves plantes.
Aquell gir de cantonada es va transformar en un desig. Encara que a passos llargs, els meus ulls es quedaven enrere mirant la festa de matisos i tonalitats d’aquell quadre tridimensional. Verds, vermells, taronges, granats, marrons, grocs, morats, malves, liles. L’arc de Sant Martí semblava un inquilí d’aquella estança.
Van arribar amics estrangers i de nit els duia a veure la floristeria, com qui ensenya la Sagrada Família, el Parc Güell, el port o les Rambles, on també anàvem, és clar. Perquè si de dia era bonica, a la nit era màgica. I ells em deien: “gràcies per dur-me a veure aquest racó tan bonic de la teva ciutat, aquest racó tan teu”. (amg)
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.