La pràctica docent

Exercicis previs

Diari de l’observació

Observacions 

Reflexions

Observacions de la pràctica docent

Se m’ha assignat una classe a la UB, a l’edifici Migdia, dimarts i dijous de 19.30 a 21.30. Els alumnes són estudiants d’Educació Infantil. Molts són repetidors d’aquest curs de català. La totalitat dels deixebles és major de 25 anys. Alguns han fet un grau mitjà i altres en acabar l’ESO, senzillament van començar a treballar. Ara volen millorar la seva vida laboral i han decidit estudiar per ser professors d’educació infantil. Cap d’ells té el batxillerat i això fa que el seu nivell de coneixement lingüístic del català sigui un inconvenient a l’hora de seguir el curs, que per altra banda és insuficient a parer meu, per preparar-se com a professor d’infants.

Entenc que aquests futurs professionals de l’educació infantil tindran a càrrec seu la responsabilitat d’inculcar les primeres arrels als seus alumnes i per això cal que estiguin preparats. Un professor ha de saber escriure correctament, però també, i més en aquest cas, ha de saber pronunciar un català correcte. La llavor que ells sembraran als infants, pot fer que quan siguin grans tinguin o no problemes amb la llengua. 👆🏿

(Anècdota: A correus sento parlar en castellà una família. Els petits, jugant a terra compten les flors d’un dibuix. Quan arriben al 11 i 12, pronuncien en castellà: “ontxe” i “dotxe”). Entenc que és influència dels professors que parlen en català.

La professora és la Maria i és jove, però amb experiència. És molt maca, activa i disposada a ajudar-me en tot el que pugui.

L’aula és àmplia i amb grans finestrons, però no és gaire acollidora pel seu aspecte deixat i antic. Els alumnes disposen de cadires amb braç per escriure. Hi ha un ordinador i un projector que la Maria fa servir diàriament. També utilitza sovint la pissarra per puntualitzar i aclarir les explicacions.

La porta roman oberta per tenir ventilada la classe, però sovint s’ha de tancar per l’enrenou que hi ha fora.

Té quaranta-dos alumnes (només tres nois), tots treballen, però necessiten promocionar-se i per això estan fent el grau d’educació infantil i una de les seves assignatures és el català. Només es tracta d’un curs de tres mesos, que pretén fer un recordatori de tota la gramàtica, ortografia, escriptura i expressió oral. És a dir que començo a trobar-me en les mateixes condicions de les meves pràctiques de postgrau. Al final del període i amb un temps reduït que força la marxa de la classe.

👆🏿

Em comenta que el nivell d’aquest curs és molt baix (40% de suspensos), remarcable pel que fa a l’escriptura, ja que fan moltes faltes d’expressió, a més a més de l’ortografia deficient. Però pitjor són els temes de l’expressió oral i la pronúncia, perquè no disposa de temps per treballar-los (de tant en tant divideix la classe en dos grups de 21 alumnes i  perd una hora, és a dir, l’ha de repetir amb l’altra meitat) i és en aquest punt en què em proposa reforçar el seu ensenyament amb el projecte de mestratge.

El curs està dirigit sobretot a l’escriptura i la gramàtica, com he dit abans, però donat que faran classes a nens entre 0 i 6 anys, crec que s’ha de reforçar la part oral del llenguatge. Així que em plantejo seriosament fer un canvi en aquesta estructura i aprofitar l’ensenyament de l’ortografia mitjançant la fonètica. 

Sé que hi ha aplicacions que permeten visualitzar la fonètica. Es mostra un espectre sonor que varia segons les freqüències i això és el que voldria utilitzar per fer el TFM.

👆🏿

Reflexions sobre la pràctica docent

Pel que fa al curs de català per al grau en si mateix, no trobo encertat que sigui únic durant la carrera. La Maria ja em va fer esment que hi havia molts repetidors de dos i de tres anys. Això vol dir que aquests estudiants de 3r de grau estan tornant a començar cada curs en el mateix punt, ja que entren nous alumnes. La pretensió d’actualitzar en tres mesos el català, a persones de més de 25 anys que no han tornat a estudiar aquesta llengua des que van acabar l’ESO, em sembla molt gran. Crec que s’haurien d’incloure dos nivells més durant el grau de magisteri, per assolir la fita de tenir un bon nivell al final.

Tant al postgrau com ara al mestratge, les pràctiques han resultat una gerra d’aigua freda sobre el plantejament teòric de l’ensenyament de llengües. Però tot i això, tinc la sensació d’haver après a analitzar més el que passa en una aula i de tenir més recursos per resoldre situacions. És clar que tot és vist des de fora i això em reafirma en la necessitat de ser equip docent, més que professor en solitari. I en aquest equip i compto també els estudiants.

El perill de l’equip docent, és que no sigui equip. Vull dir que s’ha d’estar molt sincronitzat i ser raonable i crític a la vegada. Requereix un esforç per part de tots, que moltes vegades no s’està disposat a fer.
👆🏿

Amb la Maria em vaig sentir bé i vàrem aprofitar les estones d’exercicis en grups o individuals que es treballaven a classe. Per això el tàndem de professors és el que més m’ha convençut a l’hora de buscar eficiència i eficàcia pel que fa a les pràctiques.

Els exercicis proposats per la professora han estat engrescadors i han afavorit el diàleg entre alumnes, però aquest diàleg es donava freqüentment en castellà. Per això dos professionals de l’ensenyament treballant com un engranatge, poden detectar més errors i controlar el desenvolupament de la feina que fan els estudiants.

La manca de temps i la superpoblació estudiantil limiten molt els ideals de les teories metodològiques per a l’ensenyament. Això no vol dir que no se segueixi investigant i buscant maneres de resoldre aquestes qüestions. Analitzar i reflexionar s’ha d’incrustar a l’ADN del professor.

De fet, aquesta és la conclusió més clara que s’ha quedat en el meu cervell, la necessitat d’esmicolar les situacions, els comportaments dels alumnes, per desenvolupar la millor manera d’ajudar-los.

👆🏿

L’objectiu d’aquest treball de fi de mestratge és proposar una millora a la classe de la Maria. I un cop consultat amb ella i els seus alumnes, he escollit perfeccionar l’aprenentatge de l’ortografia, polint la discriminació de sons i la fonètica.

En un principi vaig pensar en fer una aplicació, perquè l’eina per excel·lència avui dia, és el mòbil. Però després he decidit crear una pàgina web-blog participatiu, teòrico-pràctic per avançar en la pronunciació de sons conflictius del català, per a estudiants d’educació infantil que accedeixen a la universitat per a majors de vint-i-cinc anys i que no han cursat el batxiller. A petició seva i confirmat en els resultats dels exàmens orals, em centraré en els sons de les vocals neutres i el problema del tancament de la e oberta. Faré servir la pronúncia del català central, tot i que tinc present que amb el temps es podrà enriquir amb els demés dialectes.

Una altra temàtica que m’agradaria incloure, si el temps m’ho permet, és la inclusió del llenguatge de signes (LSC), no pròpiament, però sí com a guia d’una associació entre el so,el gest i l’escriptura. És a dir, aprendre a pronunciar algunes paraules associant-hi un gest concret. Per exemple, si les paraules conflictives que ens costen recordar les acompanyem d’un gest que ens recorda un dígraf o una vocal concreta, potser fixarem millor a la memòria la seva escriptura correcta. Per això estic investigant el Llenguatge de Signes Català (LSC) i recollir idees.

 ☝🏾

Soc conscient que aquest projecte pot resultar una tasca feixuga de fer en solitari. Però si es pot comptar amb un bon equip de docents, podria abastar una gran àrea pràctica de l’aprenentatge del català (la fonètica pràctica). Ja que el fet de no trobar gaire informació respecte a l’escolta activa amb exemples sonors, m’empeny a pensar que és una mancança i que podria ajudar els estudiants.

La idea original era fer una aplicació de manera que l’estudiant tingués accés a exemples sonors i visuals de paraules i frases. És a dir, poder visualitzar el dibuix que genera el seu so i el so de qui pronuncia correctament. D’aquesta manera un s’esforça per imitar el més possible aquells fonemes que més complexes li resulten.

No sé si la precissió de gravacions estan a l’alçada, però fa temps ho vaig veure en un curs d’anglès. S’escolta la veu de l’exemple i dona opció a enregistrar la de l’usuari i compara les gràfiques:

Jo vaig més en la línia que l’aparell faci la comparació i pugui puntuar, donant un resultat concret a l’alumne, com ara una barra de l’1 al 10 o amb percentatge de coincidència en què un 90%, per exemple, es considera correcte.

Però com que els meus coneixements en aplicacions són molt limitats i no he trobat la tecnologia apropiada a la meva idea inicial, he optat per fer un web/blog. Web, perquè té contingut fix i explicatiu, i blog perquè permet la participació dels alumnes.

 ☝🏾

Diari de les observacions

Quan estic a punt d’acabar les observacions, plantejo l’entrega d’un QR perquè els alumnes de la Maria entrin a donar la seva opinió a la idea que inicialment tinc: fer una aplicació que ajudi amb la fonètica. 

Les observacions del darrer examen oral i les notes obtingudes pels alumnes de la Maria en la prova oral han estat aquestes. Encara que em va passar totes les observacions, les que em són útils són les primeres que qualifiquen i analitzen la pronúncia:

Com es pot veure, la neutralització de les e-a àtones i el tancament de les e obertes, són el principal obstacle en l’adquisició de bona pronúncia per part dels alumnes.

També hi ha cert problema amb la sonorització de la g i la j i els dígrafs corresponents d’aquestes lletres, així com en l’ensordiment de les s sonores i z. Tot plegat, coincideix amb les peticions dels alumnes a la meva enquesta.

Per acabar de tenir clar el meu objectiu, he demanat les proves inicials de fonètica. La Maria em diu que no es va fixar en la pronúncia tan exhaustivament com ho va fer a final de curs. Tot i això, tinc aquestes dades que he aplegat en aquest quadre:

En conclusió s’observa que el principal inconvenient en la fonètica dels estudiants són les neutres i el tancament de l’è. Tot i que ha millorat la pronúncia de les s/z i g/j, no deixa de ser preocupant el número elevat d’errors que es cometen.

És per això que considero justificada la meva proposta de treball de fi de mestratge i crec que el meu treball el podria plantejar amb aquest títol:

Una web-blog per millorar l’ortografia amb la pràctica de la fonètica (que es podrà complementar amb el temps amb una aplicació)^l.

 ☝🏾

En canvi en anglès sí que vaig trobar una aplicació (Sounds) que fa força el que jo havia pensat per al català, tot i que és de pagament.

A la versió Premium es poden buscar, escoltar i gravar paraules a la WORDLIST; practicar les habilitats de pronunciació; posar-se a prova amb  QUIZZES; i aprendre amb consells i vídeos explicatius i didàctics.

 ☝🏾

També hi ha una altra app que es diu English Pronunciation, molt semblant on passa per les fases de l’explicació escrita, l’esquema de la posició correcta de l’aparell fonador i paraules, frases i oracions per escoltar, repetir i avaluar.

 ☝🏾

Fins i tot he trobat un arxiu curiós que pot resultar útil, ja que és una col·lecció de sons comuns entre llengües, per a l’estudi més teòric. Es tracta del UCLA phonetic Lab Data^l. Segons aquest estudi, els sons del món es classifiquen en 29 grans grups i a cada un d’ells es poden trobar més subdivisions. Per a alguns sons, mostren un mapa per identificar els llocs geogràfics on es fa servir.

 ☝🏾

Per últim els sons del català^d, ofereix un gran ventall informatiu, tant escrit com oral, de cada so. Però a excepció de les aplicacions en anglès, només tenen els sons aïllats de les lletres de l’alfabet. Els seus objectius són facilitar l’ensenyament de la fonètica i la fonologia de forma autònoma, així com proporcionar recursos i materials de suport als professionals de la llengua catalana.

 ☝🏾

De fonètica escrita sí que n’hi ha molta. Quadres comparatius, de vocals, de consonants, de relació so-grafia i de transició fonètica, per exemple al pdf d’Anna M. Ribas Margarit, la Fonètica Catalana¹ (no hi consta l’any) i a Guia de Pronunciació en Català^j. Aquesta pàgina a més a més, permet la interacció amb els usuaris, per tant és una bona eina d’aprenentatge i en la qual havia pensat també en fer la proposta.

   

 ☝🏾

Entre la bibliografia recomanada per la meva tutora, l’article de Sílvia Llach a “Aprendre els sons del catal๓, es fa un minuciós estudi comparatiu de les consonants i vocals comunes i no comunes entre diferents llengües. S’arriba a la fàcil conclusió que les vocals més difícils de pronunciar són, en el cas del català, les neutres (∂).
Pel que fa a les vocals a, i, o, u, es poden trobar més exemples facilitadors en altres llengües (encara que la o oberta pot ser un repte, és molt més fàcil d’assimilar que la ∂, que és amb diferència el malson més habitual dels aprenents de català.
La Sílvia aconsella practicar el so aïllat, afegir paraules que continguin e o a en posició tònica, per passar a paraules que les continguin en posició àtona. Caldrà aprendre a discriminar entre unes i altres, per finalment incorporar el so. Acaba dient que cal insistir a construir fonemes perquè incrementarem els coneixements metalingüístics i l’operativitat de l’aprenent amb el sistema de sons.

La paraula ortografia ve del grec i fa referència a una escriptura bonica, és a dir, es relaciona amb l’escriptura en la seva totalitat. Actualment, però, ens limitem a associar-la amb el codi de la llengua escrita⁴ tal com ho fa notar Lluís López del Castillo en el seu escrit sobre la importància de l’ortografia en la societat. En l’any que ho va escriure (1995), comenta que el codi escrit de la nostra llengua i d’altres, no està fet pensant en l’edat escolar. Això fa que als col·legis s’hagi de valdre de l’alternativa metodològica, per ensenyar el codi escrit, és a dir, aplicar la lògica interna del codi i acomodar-ho a les capacitats de l’alumne.

 ☝🏾

He trobat algunes idees que pretenen ajudar a millorar l’ortografia de l’estudiant. Una d’elles és la bitàcola ortogràfica (“L’ensenyament i l’aprenentatge de l’ortografia, del Departament d’Ensenyament²).

És una eina d’autoaprenentatge que permet a l’alumne, analitzar les seves errades ortogràfiques al llarg del temps.

La lectura, els dictats i l’aprenentatge de la normativa són activitats que poden resultar avorrides, tot i que són necessàries i útils per millorar l’ortografia.

Malgrat tots els esforços per ensenyar-la, ens trobem amb uns índex d’errors força alts fins i tot en estudiants de batxiller.

Centrar-se només en aquests recursos no fa que l’estudiant millori en aquest sentit, quan ha de redactar un escrit, encara que sigui capaç de fer molt bé els exercicis. És a dir, no hi ha garantia de bon ús de l’ortografia, encara que es coneguin les normes.

És per això que es recomana buscar activitats que tinguin un millor rendiment i aplicable a la vida real.

Cal una reflexió per part de l’alumne per eradicar definitivament els errors habituals, mitjançant l’autocorrecció, l’autoavaluació i una actitud positiva.

 

En la meva recerca he trobat conceptes nous com el de consciència fonològica^j,m (habilitat que permet reconèixer i utilitzar els sons del llenguatge parlat) i consciència fonèmica^k (habilitat per identificar sons individuals (fonemes) en una paraula). Tot i que està adreçat als infants, crec que molts adults no acabem de desenvolupar aquestes consciències i és per això que ens costa reconèixer sons i a la vegada ens dificulta saber com s’escriuen algunes paraules. En aquest nou concepte trobo la justificació de les meves activitats dirigides a millorar aquesta consciència que ens fa distingir els sons dins les paraules, començant per distingir els sons individualment.

 

 ☝🏾

Bibliografia

(Relació de medis consultats, no sempre emprats en la confecció del TFM)

1. Aprendre els sons del català. Sílvia Llach. 2010
2. Orientacions pràctiques per a la millora de l’ortografia. Departament d’Ensenyament. 2014
3. Fonètica i fonologia. Pilar Prieto. Universitat Oberta de Catalunya. 2005
4. Valor social de l’ortografia. Lluís López del Castillo. 1995
5. Jocs per a l’aprenentatge del català oral per a nouvinguts. Secretaria General de Joventut. Direcció General de Política Lingüística. Generalitat de Catalunya. 2002
6. Jocs d’expressió oral i escrita. Dolors Badia Armengol i Montserrat Vilà Santasusana.  2016
7. Fonètica catalana. Anna M. Ribas Margarit. (No consta data)
8. Amb la cara desfigurada. Gabriel Bibiloni. 2008

Webgrafia

a. L’ensenyament de l’ortografia

b. L’ensenyament de la pronunciació del català

c. L’ortografia i el sistema de la llengua

d. Els sons del català

f. El llenguatge de signes català

g. Fonètica i ortografia

h. ÉsAdir

i. Posem llenguatge a la nostra vida

j. Consciència fonològica

k. La consciència fonològica (xtec)

l. UCLA Phonetic Lab Data

j. Guies de pronunciació en català

l. Els blocs en el nou model educatiu

m. La consciència fonològica i el seu paper en l’aprenentatge

Recursos

I. Apps educatives revisades i avaluades per Toolbox

II. Més app de Toolbox

III. Parxís logopèdic

Si aprenc a escoltar, milloro l’ortografia

Una petita presentació del projecte amb salutació de benvinguda a la pàgina web, juntament amb la justificació que m’ha portat a decidir-me per aquest tipus de millora, destinada a un tipus molt concret d’alumnat. Afegeixo l’enquesta que els vaig passar als estudiants i els seus resultats.

Amb el títol de la pàgina es pretén explicar que si aprenem a escoltar i discriminar els sons, tindrem més fàcil la tasca de l’ortografia. Com sempre, mai és tot el 100%, però pot resultar d’ajuda.

Dades de l’enquesta

____________________________________________________________________________________________________________

Informa’t

Aquesta pestanya és una pàgina distribuïdora cap als casos fonètics que s’estudiaran. Amb cada símbol hi ha una petita introducció i conté accés directe a les pàgines on es treballa aquell so.

Encara que m’he centrat en la vocal neutra i les e catalanes, es pot aplicar a més sons conflictius, també sol·licitats pels alumnes, com el problema de la sonorització a la s/z, les g i j, en contraposició a sons sords d’alguns dígrafs. 

També es va demanar el so x / -ix.

Cada cas fonètic té una part de normes sonores i una de normes escrites. També hi pot haver una explicació, algunes pistes que ajudin a recordar la pronúncia i vídeos o esquemes orientatius.

La pàgina d’exercicis que plantejarà diferents reptes. Hi ha uns quants formularis que poden fer tants cops com vulguin. La idea és que hi hagi àudios. El problema dels formularis de Google (gratuïts) és que no els admeten i he de fer vídeos sense imatge per poder pujar-los. Això fa que ocupin força espai i és un inconvenient, a més a més del temps que porta fer el muntatge quan hauria de ser tan senzill com enregistrar les paraules i prou. Altres aplicacions de formularis de franc, només ho són durant uns dies o bé només permeten fer 5 formularis. Encara que aquí és una proposta i em limito a posar exemples puntuals, entenc que perquè la pàgina sigui efectiva, hauria de tenir ben bé uns seixanta formularis d’aquest tipus, on l’alumne escolta l’àudio i escull la resposta correcta d’entre 3-4 solucions.

De tota manera he estat fent proves i he aconseguit poder aprofitar els formularis Google. No és que sigui fàcil, però al menys ara es poden fer servir arxius àudio, es pugen al Drive i l’enllaç que genera, després d’escurçar-lo amb l’aplicació Bitly, servei per pujar-lo als formularis.

Els exercicis comencen amb discriminació de sons. Els de les vocals que l’alumne ha d’identificar amb una de les tres solucions possibles. Els casos es van complicant passant per paraules senzilles, parelles de paraules i frases senceres (exercicis orals). La proposta és afinar l’oïda en detectar, en aquest cas, les neutres i així facilitar la pronúncia. Aquesta part es veurà si s’aconsegueix en els arxius que hauran de pujar en el següent apartat on han de participar amb àudios i vídeos. Finalment es proposen exercicis escrits d’autoavaluació per completar l’aprenentatge.

La idea d’aquest apartat és l’avaluació i l’autoavaluació del progrés de les pronúncies dels alumnes. Penso en activitats lúdiques com embarbussaments, cançons, frases fetes, etc. Es poden fer equips i competir durant el curs (que són tres mesos). També amb les aplicacions de gravació d’àudios i de vídeos es poden pujar reptes, preguntes que han de contestar els altres grups i anar confeccionant un vocabulari sonor de paraules senzilles més emprades en el nivell infantil.

El docent haurà d’accedir a aquests arxius i mantenir una retroalimentació amb els estudiants per anar corregint i avaluant els seus exercicis.

També he adaptat algun tipus de joc que es pot afegir per practicar la parla, com un parxís fonètic o el jocs dels mots on els llença una moneda o una fitxa i s’ha de dir la paraula del dinuix o fotografia on hagi caigut. En el meu cas és útil per practicar les neutres).

Un recull d’eines per complementar la part teòrica, diccionaris, gramàtica, aplicacions i també algunes pàgines interessants dirigides a la seva futura feina de professors infantils, com per exemple la “Dytective” que ajuda a detectar la dislèxia tot fent jocs i que ens pot resultar útil fins i tot als que ens creiem que no tenim dislèxia.

També els proposo col·laborar en l’ús del català a les noves tecnologies i aprofitar l’avaluació dels àudios pujats que es fa en plataformes com “Soft català” o  “Common voice”.

I l’accés a fitxes senzilles que ajuden a fixar les normes ortogràfiques a “Pinterest”.

L’avís legal informa de tot allò relacionat amb el tractament de dades personals, com gestionar-ho i les dades dels responsables:

Abans de facilitar les vostres dades, heu de llegir la informació sobre protecció de dades personals

Identificació del tractament: “Trameses d’informació al blog Escoltar i escriure”

Responsable del tractament: Universitat de Barcelona. Campus de Mundet. Vall d’Hebron, 171, 08035 Barcelona

Finalitat: Facilitar als estudiants d’Educació Infantil que accedeixen a la Universitat per a Majors de 25 anys, l’accés i la participació a exercicis de fonètica i ortografia catalana.

Per quant de temps conservarem les seves dades? Les dades personals proporcionades es conservaran mentre sigui necessari per respondre a la consulta plantejada i, un cop fet això, seran suprimides.

Legitimació: consentiment de la persona interessada. La persona interessada pot retirar el consentiment en qualsevol moment.

Destinataris: es preveuen comunicacions de dades a altres estudiants del mateix grau, de diferents cursos i horaris, sempre amb el permís de la persona interessada.

Drets de les persones interessades: podeu exercir els vostres drets d’accés, rectificació, supressió, oposició al tractament, dret a l’oblit, dret a la portabilitat de les dades i sol·licitud de limitació, presentant un escrit adreçat a la persona responsable del blog mitjançant el formulari de contacte.  Heu d’indicar clarament a la vostra sol·licitud quin o quins drets exerciu.

Davant de qui es pot reclamar si no s’obté satisfacció en la sol·licitud dels drets? Qualsevol reclamació, especialment si ja ha estat presentada davant de la Direcció designada pel responsable del fitxer i no resulta satisfactòria per al reclamant, haurà de ser presentada davant de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, carrer Rosselló número 214, 08008 Barcelona – telèfon 935527800  –  apdcat@gencat.cat  – http://www.apdcat.cat

Informació addicional: si voleu ampliar aquesta informació podeu consultar la informació addicional del tractament. Informació addicional: si voleu ampliar aquesta informació podeu consultar la informació addicional del tractament.

Informació general 2019

En compliment de la Llei 34/2002, d’11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i comerç electrònic, i altra legislació complementària, s’informa que el titular d’aquest blog és la Universitat de Barcelona (UB)

Modalitats de reutilització de la informació al blog Escoltar i escriure

D’acord amb  l’article 17.1 de la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública, la reutilització de la informació pública és lliure i no està subjecta a restriccions, llevat dels supòsits en què, per via reglamentària, se sotmeti a l’obtenció d’una llicència específica, per raó de la tutela d’altres drets o béns jurídics, o a la sol·licitud prèvia de l’interessat.

La Llei 37/2007, de 16 de novembre, sobre reutilització de la informació del sector públic, que transposa la Directiva 2003/98/CE del Parlament Europeu i del Consell, i modificada per la Llei 18/2015, de 9 de juliol (que al seu torn transposa la Directiva 2013/37/UE), regulen la reutilització de la informació pública de què disposen les administracions i organismes en què participen majoritàriament, és a dir, el dret de tots els agents potencials del mercat a la reutilització de la informació de les instàncies públiques. D’acord amb aquesta normativa, la Universitat de Barcelona permet la reproducció, la distribució i la comunicació pública de l’obra i, a més, la transformació de l’obra per fer-ne obres derivades, per a tot el món i sense cap limitació temporal, d’acord amb l’instrument legal CC0 de Creative Commons, i sempre que no es contradigui amb la llicència o avís que pugui tenir una obra i que és la que preval.

Per reutilitzar la informació, cal seguir les condicions següents:

• No desnaturalitzar el sentit de la informació.
• Citar sempre la font de la informació.
• Mencionar la data de l’última actualització de la informació.

Cal esmentar sempre la font: Universitat de Barcelona.

Altres modalitats de reutilització

Així mateix, la reutilització es pot limitar per la tutela d’altres béns jurídics prioritaris, com ara la protecció de les dades personals, la intimitat o els drets de protecció intel·lectual de tercers. La reutilització d’obres protegides per la propietat intel·lectual es pot formalitzar mitjançant l’ús de llicències de difusió oberta, com les de Creative Commons, que cedeixen determinats drets d’explotació de les obres. En els continguts on s’apliqui aquest tipus de llicències, es permet la reutilització en les condicions que s’hi estableixin.

No s’autoritza en cap cas l’ús de logotips, marques, escuts i símbols distintius de la Universitat de Barcelona en publicacions i webs que no siguin participats o patrocinats per aquesta institució. Aquests elements d’identitat gràfica corporativa són propietat exclusiva de la Universitat de Barcelona i estan protegits per la legislació vigent aplicable.

La Universitat de Barcelona perseguirà l’incompliment d’aquestes condicions, així com qualsevol altra utilització indeguda del seu portal, i exercirà totes les accions civils i penals que puguin correspondre.

Exclusió de responsabilitat

L’UB no es fa responsable, en cap cas, dels danys i perjudicis que de qualsevol naturalesa es poguessin derivar; a títol enunciatiu: errors o omissions en els continguts, falta de disponibilitat del portal o de la transmissió de virus o programes lesius en els continguts, malgrat haver adoptat totes les mesures tecnològiques per evitar-ho.

Legislació aplicable i jurisdicció

La relació entre l’UB i l’usuari es regirà per la normativa espanyola vigent i qualsevol controvèrsia serà sotmesa als jutjats i tribunals de la ciutat de Barcelona.

Condicions de participació al blog

Per facilitar un entorn constructiu i participatiu us demanem que els comentaris i les informacions aportades segueixin aquests principis:

• Que siguin pertinents.
• Que mantinguin el respecte i el bon clima i no ofenguin ni atemptin contra la dignitat d’altres persones.
• Que no continguin dades de caràcter personal ni informació publicitària.

Ens reservem el dret a eliminar qualsevol contingut que no compleixi aquestes pautes. Si hi ha opinions repetides a diferents entrades, es deixarà l’última i la resta s’eliminaran.

Finalment, mitjançant un formulari em poso a disposició de suggeriments i dubtes que hi pugui haver, per anar millorant la pàgina, donat que es tracta d’una proposta dinàmica.

Després de gairebé un any treballant el tema de l’ensenyament del català com a primera i segona llengua i com a reflexió del procés d’ensenyament-aprenentatge, he entès que el principal canvi que s’ha donat en els darrers anys és el fet de comptar amb l’alumne com a personatge principal, actiu i creador de la seva evolució acadèmica. És a dir, per part del professorat, cal donar eines perquè l’alumne se senti protagonista i responsable del seu procés d’aprenentatge. Això implica tenir en compte les habilitats i característiques pròpies de cada persona. El professor ha de ser el guia de l’alumne perquè trobi el seu camí.

En el marc teòric, aquesta reflexió és lògica i té sentit, però quan la portem a la pràctica, en el context real i actual, em fa pensar en un professor que ha d’ensenyar en molts casos, de vint-i-cinc a quaranta estudiants, com si fos un mestre particular. Aquesta tasca queda fora de lloc en les situacions presents a la majoria de les escoles i centres. Està bé tenir-ho en compte i impregnar-se d’aquesta idea, però no es pot mantenir ni al llarg del curs, ni amb tots els alumnes.

Si som realistes, la gran majoria de professors acaba fent classes magistrals, per la quantitat de matèria que s’ha de donar a la quantitat d’estudiants que tenen. Les habilitats de cada alumne el portaran a aconseguir un aprovat o un excel·lent, sense haver estat atès de forma individualitzada i sense haver reflexionat sobre què el pot fer progressar.

Per això, i sento la insistència, crec que l’ensenyament s’ha de dissenyar per una costat i portar-lo a la pràctica per un altre. Un professor no pot dedicar tant de temps a pensar activitats diferents, crear tasques i al mateix temps portar no una, sinó diferents classes de molts alumnes i considerar les destreses de cada estudiant, perquè això porta la classe a anar al pas del més lent i tampoc és just. Crec que se li han de subministrar els recursos fets i ell, fer la tria. Altra cosa és que tornéssim als temps en què les classes tenien deu alumnes. Sigui com sigui, el problema, per a mi, és la situació econòmica o el seny dels dirigents, en el tema educatiu. Si el govern considera que és una despesa, mai aconseguirem millorar l’educació. Si ho considera, com és en realitat, una inversió, es podran crear circumstàncies més òptimes on aquesta filosofia o mètode, pugui donar els seus fruits, que no dubto pas que els donarà. És a dir, promoure la creació d’exercicis originals, adaptats a diferents nivells i condicions socials, amb totes les eines a l’abast (llibres, mòbils, pissarres digitals, sortides, activitats socioculturals, …) a professionals centrats en aquesta tasca, així com finançar la contractació de més professors per diluir el número d’alumnes per classe o bé ensenyar en equip.

Un cop aconseguit això, el procés d’ensenyament-aprenentatge pot millorar efectivament. Per això considero important estar preparat en aquest sentit, per si algun dia els governs “aprenen” a governar, i per tant, aquest curs de mestratge ha fet la seva tasca eficientment. No confongueu aquesta opinió amb una negativa a fer l’esforç de posar-ho en pràctica.

No puc presentar una mostra que avali aquestes reflexions, més que la d’haver estat participant en classes on un equip de mestres ens ha presentat la didàctica de la llengua, i l’experiència pròpia de quan vaig tenir una acadèmia de reforç amb una companya on formàvem també aquest tàndem didàctic. Quan es fan tasques en grup, és molt més fàcil ser atès, si hi ha més d’un professor. Això fa que s’avanci i s’aprofiti el temps. Aquestes classes també m’han servit per entendre que quan un “fa d’alumne”, pot arribar a entendre amb més facilitat les activitats més lúdiques i pràctiques per ensenyar la llengua. Com he dit en alguna ocasió, aquesta metodologia la vaig viure com a alumne de debò a les classes d’anglès a Edimburg, ja fa trenta anys.

Pel que fa a la presentació en forma digital de tot aquest treball, segurament discreparé amb les meves companyes perquè a mi la tecnologia m’apassiona i ho he trobat molt engrescador. Això sí, entenc que si no es coneixen les eines o segons quines es facin servir, el nivell d’exigència en la presentació es transforma en una pressió que fa perdre molt de temps.

Com a conclusió final puc dir que encara que soc conscient que l’ensenyament de les llengües a la pràctica s’acaben fent de forma magistral per qüestions de massificació d’alumnes i falta de temps, entenc que la postura com a professora ha de ser la de nedar a contracorrent fins a aconseguir que les coses canviïn. La meva dita preferida és “res canvia, si res canvia“. En definitiva d’aquest mestratge ha de sorgir el nou planter de professors disposats a millorar l’ensenyament de la llengua catalana.

En conclusió, potser no era el moment adequat per posar-me a fer aquest mestratge. A més a més, la meva vida professional està fent un gir cap a altres camins i això em resta concentració a l’hora de posar-me a fer la feina.

La solució estaria en funció de repetir-ho tot, però no m’atreu la idea de dedicar el temps de vida laboral que em queda en aquesta empresa. Vull passar a l’acció i resoldre els problemes a mesura que se’m presentin.

Rúbrica per avaluar el Màster

Tot i que la dinàmica d’aquest mestratge no contempla la posada en pràctica del projecte final i fent ús de la imaginació, proposo una avaluació del treball.

A principi de curs es pot fer un test d’identificació de sons i d’ortografia amb el dictat de paraules o oracions senzilles i l’enregistrament d’un text oral, que pot ser una lectura. Tal i com va fer la Maria, es tindria una taula amb els errors i encerts fets a la prova.

La identificació de sons és demanar als estudiants que comptin el número de vocals àtones en unes oracions que escolten un parell de vegades. Una altra prova és distingir sons sords de sonors, oberts i tancats en paraules soltes.

La part escrita és redactar un text curt sobre les expectatives que tenen pel que fa al seu grau d’educació infantil i omplir buits en un text on hi hagi tota mena de conflictes sonors (dígrafs, accents, neutres, …)

Per acabar, enregistren individualment amb els seus mòbils, una lectura on també s’hi presentin força elements de dificultat oral.

Es dona als alumnes la URL o enllaç QR per entrar a la pàgina. Es fa una exposició per veure el funcionament del web i es diu que la part fonètica l’hauran de treballar elles mateixes amb aquest material, tot i que s’aniran corregint els errors a les classes de gramàtica.

Tot plegat, crec que es pot fer en una hora.

La participació al blog es premia amb punts positius que poden ajudar a pujar alguna dècima de l’examen final.

Abans d’aquest últim i definitiu examen, es repeteix la prova de principi de curs per veure si hi ha hagut millora i la prova oral es fa amb una petita exposició, enlloc de la lectura de la primera vegada.

També es pot preguntar als alumnes en formulari anònim, què pensen de la pàgina per tal de rectificar-la, ampliar-la o treure-la.

Per acabar, en relació als exercicis i activitats del web-blog, es podria fer un estudi dels arxius pujats pels alumnes, en solitari i en grup, al principi i al final del curs, i mostrar un resultat definitiu dels arxius vàlids, amb els percentatges d’èxit.

Si teniu més ganes de llegir, aquí us deixo més reflexions d’última hora.

Soc poc amiga de posar noms a qualsevol tendència, però és evident que vivim en un món que ho fa. Per exemple, m’agrada el jazz i el distingeixo d’altres gèneres, però no em preocupa distingir quants tipus de jazz hi ha, que potser són vuit, nou o quinze. Senzillament escolto el que m’agrada sigui de l’estil que sigui.

Per això em costa catalogar certes tendències educatives, perquè a la fi, són recursos dels ensenyants que es preocupen d’evolucionar. Jo ho qualificaria de sistema estàtic i sistema adaptatiu. I en aquest últim, podem posar tota mena d’idees. Igualment m’adono que la meva mateixa evolució hagués pogut compartir moltes d’aquestes taxonomies i també hagués pogut escriure un llibre sobre el procés d’aprenentatge i ensenyament.

Recordo a la facultat que vaig fer un estudi sobre la població vegetal a la costa. Vàrem fer un desplegament de cordills i pals per marcar espais de la mateixa superfície que anaven des d’uns dos metres, fins a cinquanta metres de la vora. Havíem de comptabilitzar el número i la diversitat d’espècies a cada quadrat. Evidentment, a mesura que ens allunyàvem de la platja, aquestes xifres augmentaven. I la conclusió era que la salinitat de les aigües subterrànies anava minvant i permetia l’expansió de les plantes.

D’això ens varen demanar un treball que jo vaig fer de forma original per a aquells dies en què no hi havia ordinadors. Se’m va acudir presentar la progressió de la vegetació amb fulls de paper ceba, de manera que en anar-los posant un a sobre l’altre es podia visualitzar el canvi. El que ara faríem amb una presentació de diapositives dinàmiques.

El meu professor ho va trobar molt engrescador. Jo ja feia 4t de carrera i em va proposar de fer una xerrada als estudiants de primer. Què vaig pensar? Doncs que era una bestiesa. Perquè que la vegetació augmenta a mesura que ens allunyem del mar, és una cosa tan evident, tan simple i tan intuïtiva, que em va espantar presentar-ho a companys que segurament ja ho sabien. Ara veig que em vaig equivocar, perquè el món funciona així. Però no penso que m’equivoqués d’acord amb la meva ètica personal, que em deia que anava a presumir davant d’estudiants novells com si els ensenyés una cosa tan innovadora, que en realitat no ho era. Si el professor ho feia perquè jo agafés experiència en l’exposició, no m’ho va dir mai, ni es va preocupar de saber si ho havia entès.

Tornant al tema, em trobo immersa en definicions de maneres d’ensenyar que en el fons no m’interessa saber com es diuen. Només m’interessa allò que em funciona es digui com es digui. I la base de tot el que he après en aquest mestratge, és la de donar protagonisme a l’alumne, saber escoltar i analitzar les situacions concretes (tant si tenen èxit, com si no), per adaptar-me i millorar fent ús de totes les eines tecnològiques o tradicionals que tinc. Si això té un nom, l’ignoro. I per molt que me’l repeteixin, l’oblidaré perquè no m’aporta cap avantatge pràctic.

De tots els estudis que s’han fet i es faran sobre com incorporem coneixements i els ensenyem, es desprèn sempre la mateixa conclusió. Participar, involucrar-se i ensenyar, són les millors maneres d’aprendre. Per tant, si ho sabem, per què no dissenyem una societat que ho faci servir? Vull dir que estic plenament d’acord amb la teoria, però no es pot aplicar en classes massificades, amb temps limitats i insuficients i amb poc o gens de suport polític. Parlo sempre des de l’experiència de les classes de postgrau i mestratge que he fet a les pràctiques. Això o, si acceptem que vivim accelerats i superpoblats, haurem de pensar en altres maneres d’ensenyar menys romàntiques. Llavors, el que busquem en realitat és “màtrix” (un endoll cerebral que ens faci entrar automàticament la informació), perquè amb les comoditats i facilitats, ens tornem més exigents i menys predisposats a l’esforç. I aquesta és la realitat. És a dir que trobaria més útil que docents entregats i progressistes entressin a formar part de la gestió política de l’ensenyament. Però altre cop la realitat em colpeja, perquè els docents entregats i progressistes no se separaran mai dels seus alumnes per fer tasques administratives. I m’incloc jo mateixa, encara que per l’edat que tinc, potser podria plantejar-me entrar en política.

analogia

Tendència a uniformitzar o regularitzar la forma dels elements gramaticals. En el terreny de la fonologia, és típic que una determinada alternança fonològica es perdi (o no s’activi un determinat canvi històric) per la tendència a mantenir regulars o uniformes les formes dels morfemes o dels paradigmes morfològics. És el que s’ha anomenat anivellament analògic en fonologia.

alternança

Relació existent entre formes variants d’una mateixa unitat lingüística. En el terreny de la fonologia, és molt comú tenir alternances sonores (o variants sonores) d’una mateixa unitat en diferents contextos. Un dels objectius de la fonologia és donar compte de les alternances sonores de la llengua.

accent

L’accent es defineix des del punt de vista perceptiu com el grau de força o intensitat que presenta una síl·laba en relació amb les síl·labes veïnes. Per decidir si una síl·laba és àtona o és tònica ens recolzem bàsicament en la impressió auditiva de les relacions de prominència que aquesta estableix amb les altres. Una major durada, altura del to, intensitat o sonicitat contribueixen a atorgar més prominència a una síl·laba o so respecte d’altres.

aproximant

Dit de l’articulació que presenta més constricció del tracte vocal que una vocal, però en què la constricció no és suficient per a causar turbulències en el corrent d’aire emergent. Una aproximant s’emet amb una configuració del tracte vocal semblant a una vocal.

Solen classificar-se en espirants —per exemple, en català: la bugada [ɫǝ βuˈɣa.ðǝ]; en espanyol: abogado [aβoˈɣaðo]— i semiconsonants —per exemple, en català: les noies seuen [ɫǝz ˌnɔ.jǝˈsɛ.wǝn]; en francès: huitième ‘vuitè’ [ɥiˈtɛm].

articulació

Moviment dels articuladors per a emetre sons de la parla; o bé, posició dels articuladors durant la producció d’un so específic de la parla.

Segons els mode d’articulació una consonant pot ser:

• Oclusiva: quan hi ha una interrupció total del pas de l’aire en algun moment
• Africada: quan es produeix una oclusiva seguida immediatament d’una fricativa
• Fricativa: quan es produeix una turbulència en la columna d’aire
• Aproximant: quan els òrgans de fonació no s’arriben a tocar
• Nasal: quan l’aire surt alhora pel nas i per la boca
• Vibrant o ròtica: quan hi ha una agitació repetida de la llengua contra altres òrgans de manera ràpida
• Lateral: quan l’aire escapa pels costats de la llengua

articulador

Parts del tracte vocal que serveix per a emetre sons de la parla. Els articuladors se solen dividir en articuladors actius o mòbils (la llengua, els llavis, la mandíbula i les dents inferiors i el vel del paladar) i articuladors passius (la mandíbula i les dents superiors, el paladar dur o la paret faríngia).

assimilació

Procés fonològic pel qual un so adquireix una o més característiques d’un altre so, és a dir, es fa més “similar” a aquest. Poden ser regressius (o anticipatoris) o progressius (o retardatoris). Els processos d’assimilació es fonamenten en el fenomen de la coarticulació fonètica, pel qual tendim a “adaptar” articulatòriament els segments als del seu entorn.

Exemples:

• canvi (la n sona com una nasal bilabial [m], o labiodental en el cas dels balears, valencians o de certes zones del sud de Catalunya) — canvi de punt d’articulació
• cangur (la n sona com una nasal velar [ŋ]) — canvi de punt d’articulació
• atleta (la t sona com una lateral alveolar [l]) — canvi de mode d’articulació^[2]
• ametlla (la t sona com una lateral palatal [λ]) — canvi de mode i de punt d’articulació

cavitat oral

La boca; més acuradament, la cavitat del tracte vocal que està limitada en la part anterior pels llavis, lateralment per les galtes, en la part superior pel paladar, en la part inferior per la llengua i en la part posterior per les voltes palatoglòtica i palatofaríngia.

coarticulació

Producció de sons de la parla consecutius; o bé, l’efecte de l’articulació d’un so concret de la parla en els sons que el precedeixen o segueixen.

consciència fonèmica

Habilitat per identificar sons individuals (fonemes) en una paraula.

consciència fonològica

Habilitat que permet reconèixer i utilitzar els sons del llenguatge parlat.

consonant

So de la parla que es produeix amb una reducció del flux d’aire en el tracte vocal. Generalment, el gest o moviment d’un articulador redueix les dimensions del conducte de pas de l’aire per algun lloc en el tracte vocal.

cordes vocals (o plecs vocals)

Plecs musculars que es troben a la laringe. Per acció dels cartílags laringis, les cordes vocals adopten diferents configuracions i es produeixen diferents qualitats de veu (so sord, sonor, murmurat, xiuxiuejat, etc.).

entonació

Moviment melòdic amb què els parlants pronuncien els enunciats. És un tret prosòdic que, a més d’imprimir caràcter i peculiarietat a una varietat lingüística, aporta significats lingüístics diversos. Patró característic de canvis en la freqüència fonamental.

fonació

Vibració dels plecs vocals durant la parla.

fonema

So d’una llengua amb valor distintiu, que contrasta amb alguns o amb tots els altres sons d’aquesta llengua. Les formes fonètiques o variants que manifesten diferents fonemes s’anomenen al·lòfons.

fonètica

Part de la descripció lingüística que s’ocupa de la descripció física de la producció, transmissió i percepció dels sons de la parla. Tradicionalment, la fonètica s’ha dividit en tres branques complementàries: fonètica articulatòria, fonètica acústica i fonètica perceptiva.

fonologia

Part de la descripció lingüística que s’interessa per caracteritzar el coneixement que tenen els parlants del sistema de sons de la seva llengua.

fonotàctica

Part de la fonologia que estudia quines són les combinacions possibles de sons en una llengua. Un dels objectius de la fonologia és donar compte de les restriccions fonotàctiques que presenten les llengües: per exemple, tl constitueix una seqüència possible de sons en català, però el fet que no sigui una obertura possible fa que no puguem tenir mots que comencen per *tl.

fricatiu

Articulació que implica una constricció suficient per a convertir el flux d’aire en soroll turbulent.

glotal

Glotal o laringi. So articulat amb la major constricció del tracte vocal a la laringe o a la glotis.

glotis

Espai que hi ha entre els plecs o les cordes vocals.

lateral

Dit de l’articulació que implica la depressió dels marges laterals de la llengua.

líquida

Terme genèric que agrupa les laterals i les ròtiques (vibrant i bategant), un grup de consonants que presenten característiques semblants a les vocals.

metalingüística

La utilització del llenguatge per parlar sobre la mateixa llengua, és a dir, centrada en el codi. Exemple: La vocal neutra sempre es troba en síl·labes àtones”.

nasal

Dit de l’articulació que permet el pas d’una part o de tot el flux d’aire per les cavitats nasals. Nasalitzar un segment vol dir modificar-lo abaixant el vel del paladar i permetent el flux d’aire nasal.

neutralització

Una oposició fonològica es neutralitza quan no la trobem en algunes posicions. Un dels efectes dels processos fonològics pot ser la neutralització. Per exemple, en català hi ha un contrast entre els segments subjacents /s/ i /z/, però quan aquests segments van seguits de pausa es pronuncien tots dos sords. Per això es diu que en aquest context es perd el con-trast entre la essa sorda i la sonora, és a dir, hi ha neutralització de sonoritat.

oclusiu

Articulació que interromp completament el pas de l’aire en les cavitats oral o laríngia. Es produeix amb un gest o moviment d’un articulador que tanca el conducte de pas de l’aire pel tracte vocal.

paladar

Estructura que forma el sostre de la cavitat oral i que la separa de la cavitat nasal, composta per una placa òssia (paladar dur) i una ala muscular (paladar tou).

palatal

Articulació per contacte o aproximació entre la làmina i/o el cos de la llengua i la part anterior i òssia de la volta del paladar (el paladar dur).

síl·laba

Unitat prosòdica que reuneix diferents sons al voltant d’un so de màxima perceptibilitat. Aquesta unitat juga un paper importantíssim en l’organització fonològica de les llengües.

sonor

Dit del so produït per la vibració quasiperiòdica de les cordes vocals; també, produït amb els plecs vocals en posició de vibració.

sonicitat

Concepte que fa referència al grau de prominència segmental i està relacionada amb l’audibilitat i amb l’obertura d’un so. Atenent al grau de sonicitat, els sons d’una llengua es poden classificar en una escala de major a menor perceptibilitat. Les consonants sonants (aproximants, nasals, laterals i vibrants) presenten més sonicitat que les obstruents (oclusives, fricatives i africades).

sord

Dit del so produït sense vibració de les cordes vocals.

tracte vocal

Part del cos especialment implicada en la producció de parla. Abraça la zona que va des de la laringe fins als llavis i la cavitat nasal, és a dir, els òrgans anomenats supraglotals. Comprèn les cavitats oral, nasal i faríngia.

transcripció fonètica