Reflexions

19 de setembre de 2018
22 de setembre de 2018
14 d’octubre de 2018
26 d’octubre de 2018
27 d’octubre de 2018
10 de novembre de 2018
11 de novembre de 2018

19 de setembre de 2018.

Fa uns dies que vàrem començar i ja tinc reflexions fetes.

En primer lloc, dir que el mètode que es proposa en aquest màster el conec des de fa més de 30 anys quan vaig anar a estudiar anglès a Edinbourgh. Ja llavors el vaig trobar molt interessant, però sabem el que costa que arribin les innovacions a la nostra terra. Benvinguda sigui per fi.

Diria que es tracta de posar-se a la nostra pell quan érem petits. Ningú va aprendre la llengua o llengües sabent que feia servir adjectius, complements directes o llenguatge formal. Però un cop el dominàvem, podíem endinsar-nos en l’aventura d’aquests conceptes i analitzar el perquè de l’ordre de les paraules, la concordança o la funció.

Així doncs, el seny ens diu que per ensenyar una llengua, s’hauria de començar per la primera etapa. En canvi ens trobem tot un sistema educatiu que ignora aquesta premissa i elabora un mètode feixuc.

També vull posar èmfasi que en aquestes poques hores que porto d’aprenentatge, he detectat un camp que mai he hagut de tenir en compte, ja que el període en què jo ensenyava o els alumnes que he tingut, no me l’havien plantejat. És el context sociocultural que cal tenir present en totes les etapes de creació de la unitat didàctica.

Ara no podem parlar lleugerament sobre un dinar, per exemple. Hi ha una gran part de la nostra població que no menja porc. Tampoc podem parlar generalitzant de recursos, perquè hi ha molta gent en precarietat. Així doncs, aquest ha estat el primer impacte que he rebut i vull assumir al més aviat possible.
TORNAR

22 de setembre de 2018.

“Som ambaixadors de la cultura catalana”, ens deia Josep Vidal des de Toulouse. I vaja si és ambaixador!

Si una cosa tenen en comú els professors de català, és l’energia que desprenen. Les seves vibracions arriben tant si són a l’aula, com si ens parlen per videotrucada.

Ahir la Montserrat Domingo en persona (Berlín) i el Josep per la pantalla, ens van transmetre les seves impressions de treballar a universitats o escoles d’adults a l’estranger.

La Montserrat ens va proporcionar algunes idees per a dissenyar les unitats didàctiques i ens va encoratjar a presentar-nos al Campus Universitari de Llengua Catalana que fan a Girona i Andorra, on es troben gents de 17 nacionalitats.

També vàrem tenir un debat per definir el concepte de persona adulta. Responsabilitat, experiència, autonomia, presa de decisions,…van ser algunes de les paraules emprades per fer-ho. Però és molt difícil entendre la maduresa en un sol camp, ja que la podem definir en termes legals, biològics, sociològics, psicològics, acadèmics, intel·lectuals, morals, pedagògics, religiosos,…en fi, que sembla un concepte clar i que tots tenim assumit, però en començar a pensar-hi, ens adonem que no és tan senzill.
TORNAR

14 d’octubre de 2018.

Aquest cap de setmana he disposat d’una mica de temps per posar-me amb la feina de la unitat o seqüència didàctica.
Vaig a confessar que em costa assumir que actes senzills i habituals o reaccions innates, tinguin un nom concret. També em costa classificar tota mena d’exercicis.

Estic acostumada a inventar-me activitats o adaptar-les a allò que estava ensenyant. I ho feia com una conseqüència lògica per aconseguir que l’alumne adquirís el concepte real d’allò que li explicava. Ho he fet amb els meus alumnes particulars i amb les meves filles. Però no sabia que tenien un epítet determinat o que pertanyien a un grup especial d’exercicis. Per això, m’és difícil incorporar-ho a un mètode. És el problema de tenir tants anys com tinc.

Ara descobreixo que hi ha activitats d’escalfament, altres guiades o tancades, unes d’obertes, altres d’avaluació,…en fi, que tot el que feia inconscientment, ara ho he de classificar.

Estic preparant amb la Goretti, el Joan i l’Ignasi, la seqüència didàctica. La nostra tasca final és l’elaboració d’un conte per a nens. Hem creat una classe fictícia d’uns 20 alumnes adults, amb edats i nacionalitats diverses i de nivell A2.

Volem que ens expliquin un conte de la seva terra, o que recordin de quan eren petits. Així es fa una activitat personal que mou a voler-la explicar. Com que la nostra classe imaginària es fa a un centre cívic d’un barri també imaginari, els fem participar en un concurs literari que organitzen els veïns. És a dir, que el final de debò d’aquesta tasca, és la presentació dels contes a l’entitat.

Exercicis per preparar-los, aquesta és ara la NOSTRA tasca i em resulta familiar com qui cuina durant tres hores, perquè en quinze minuts desaparegui el plat de la taula.

Però entre tots tres, suposo que ho anirem trobant.
TORNAR

26 d’octubre de 2018.

Avui hem fet una pràctica molt productiva.
En Llorenç ens ha passat la transcripció de 4 entrevistes curtes amb un alumne, el qual havia de repetir unes frases del conte de la llegenda de Sant Jordi.
L’alumne nord-americà té com a primera llengua l’anglès, però també té coneixements de castellà i francès, per la qual cosa, el català és la quarta llengua.
Durant set mesos es fan aquestes quatre entrevistes i la feina que havíem de fer nosaltres, era trobar coincidències i diferències en l’evolució de l’interllenguatge.
M’ha agradat molt perquè a més a més, és el que un estudiant de ciències agraeix. L’exemple, la pràctica.
Tot el que m’han dit durant aquests dies en forma teòrica, s’ha quedat al calaix, més o menys assimilat.
En un parell d’hores fent aquesta activitat, tot ha quedat il·luminat. Per tant, em pregunto, per què es fa aquest màster amb la intenció d’ensenyar-nos a ser pràctics, i en canvi les classes són molt teòriques?
Sí que fem alguna activitat, però per entendre conceptes complexos, ens donen articles a llegir i comentar. Personalment no trobo atractiva aquesta manera de fer i el que és pitjor, no em resulta eficient.
TORNAR

27 d’octubre de 2018.

I avui hem pogut corregir la introducció a la seqüència didàctica.
La Marilisa ens ha explicat com ens ho havíem de plantejar.
No sé si jo sóc molt dura de pelar, però per molt que m’ho ha explicat tres vegades, no he arribat a entendre quina informació havíem de posar a l’apartat Gènere Discursiu.
En canvi quan m’he posat a fer feina per preparar la fitxa, pràcticament ha sortit sol.
Espero haver-ho entès de debò. Es tracta de posar allí de què es tracta la tasca final que s’ha de fer. És a dir, per arribar a poder fer la tasca, per quins passos s’ha de circular i quins conceptes s’han d’aprendre. I com que a mi em van molt els exemples, i en el nostre cas volem escriure un conte per a infants, haurem de dir de quines parts consta (introducció, nus i desenllaç), de què solen parlar els contes, quins connectors es fan servir, el lèxic, les descripcions dels personatges, el diàleg, els rodolins, de vegades incorporen cançons,…
El que em passa, és que després hi ha un apartat de continguts, que ve a ser el mateix i per això no entenia què havia de posar a un lloc i a l’altre.
La meva conclusió és que ens repetim força.
TORNAR

10 de novembre de 2018.

Com a científica, trobo molt interessant el procés neurològic de l’aprenentatge d’una llengua.
He estat buscant informació sobre aquest tema i he trobat un article sobre l’estructura cerebral i la genètica, com a factors que influencien en aquest procés.
Sabem que naixem amb un nombre determinat de neurones i que aquestes, fins ara es creia que no es podien reproduir. Però de fet, tot és qüestió de temps. El període per fer créixer una neurona és molt més gran que, per exemple fer créixer una cèl·lula muscular. I com que encara no vivim dos-cents anys, no tenim ocasió de comprovar que les neurones, efectivament, també es poden crear i desenvolupar.
El que sí és clar, és la necessitat de crear connexions entre neurones. No per tenir un cervell més gran es pot considerar un ésser, més intel·ligent que un altre. La clau està a les connexions i això ho fem amb cada aspecte nou que apareix a la nostra vida. Aprendre, és la manera millor de fer cultiu de connexions neuronals.
I és el que passa quan afegim una nova llengua. El nostre cervell necessita crear nous lligams entre les seves cèl·lules perquè es comuniquin millor i amb més rapidesa.
El que no sabia, és que hi ha la possibilitat que un gen que intervé en l’organització cerebral, podria patir algun canvi. Aquest gen, COMT, sembla que pot patir un canvi que el farà comportar de forma diferent i si això és veritat, seria com presenciar el primer pas evolutiu voluntari a escala genòmica. Vull dir que segons la teoria de l’evolució, els canvis genètics es produeixen fortuïtament i en canvi, podríem dir que aprenent i deduint, “forcem” aquests canvis genètics.
He de pensar més en això per poder explicar-me millor (coneixement intrínsec/extrínsec)

TORNAR

11 de novembre de 2018.

Passen els dies amb desvergonyiment i sense compassió. I el context que es donava al principi de curs, ha de ser el que era.
M’he plantejat deixar-ho tot o deixar el màster i fer només el postgrau.
Però no vull perdre els diners. Hauria de ser possible fer el canvi a postgrau i recuperar la part del màster. Al cap i a la fi, segur que alguns companys que ara no estan inscrits a màster, ho faran després. Espero que es pugui fer.
Justamentés la part del màster la que més m’atrau, però quant més enllà en el temps, més complicada la situació.De moment vaig fent i he de dir que les dues darreres classes m’han agradat molt.
Les anàlisis minucioses que es fan a l’assignatura de català per a persones adultes, m’estan ensenyant molts secrets amb els quals no comptava. El procés d’aprenentatge té molts colors i a mi em passava que només els veia amb tons grisos per falta d’experiència. Perquè tot i que he donat classes des dels 16 anys, no ha estat en grans grups, ni a persones adultes.
He trobat la utilitat de la gramàtica pel que fa a l’ús de la llengua, he constatat que el millor per aprendre una segona llengua és la immersió i que és el procés natural, ja que quan som petits, primer aprenem a parlar i a comunicar-nos i després podem aprofundir en les classificacions i estructures de les frases que encadenem. Però per estudiar una segona llengua, la gramàtica és un accelerador. Tot i que no ha de ser la protagonista, la seva presència és indiscutible i útil. El problema és quan i com s’ha d’ensenyar.
Adonar-se, comprendre, produir i interioritzar són els quatre pilars de l’aprenentatge i és allí on hem d’incidir a l’hora d’escollir un bon llibre de text o fins i tot si l’hem de fer.
El coneixement implícit i explícit, noms que he posat a les discussions que tenia amb les meves filles.
– Mama, que això ja ho sé
– Doncs explica-m’ho
– Ai, no sé com dir-t’ho
– Doncs si ho saps i no ho pots compartir, és com si no ho sabessis
Doncs sí, tenim molts exemples de comportament lingüístic que fem servir sense saber per què (implícit) i que no sabem mostrar als altres (explícit).
Per tant, la gramàtica s’ha d’integrar el millor possible dins les activitats que facin els alumnes.
Això no vol dir que la gramàtica aïllada sigui dolenta. De vegades caldrà fer-ho així. La clau està a saber decidir quan.
Però al cap i a la fi, torno al que em deia el meu pare, que va ser mestre de poble durant molt poc temps, perquè llavors “pasaba más hambre que un maestro de escuela”, però que sempre va portar aquesta vocació amb ell: “Hay que dar la caña, no el pescado”.
També hem vist filosofies tradicionals com el conductisme, que és la repetició com a aprenentatge. I torno a dir que no és una filosofia que s’hagi de rebutjar totalment. La memòria s’ha de treballar i algunes coses requereixen fer i tornar a fer. La diferència és que una reiteració sense sentit, no servirà de res, però si es té un guia, s’arribarà a port. Pot resultar útil en alguns casos.
Amb referència a això, recordo la pel·lícula “Good Will Hunting“, on la repetició aconsegueix el seu efecte en un adolescent rebel que està a punt d’ensorrar la seva vida.

TORNAR
TORNAR