El clima de les llengües

Les llengües viuen, canvien i reflecteixen la societat que les parla. Una llengua que evoluciona s’enriqueix amb noves paraules i matisos per captar idees modernes o complexes, mentre que l’ús descuidat pot portar a una involució que empobreix el seu potencial expressiu.

Una llengua en evolució incorpora termes nous per descriure realitats contemporànies, i no cal que siguin en anglès com “autoretrat” (selfie) o “transmissió en continu” (streaming), que s’adapten al digital.

Cal una creativitat original de la llengua pròpia per adaptar nous conceptes més precisos i rics, fent-la més flexible i potent. Per a això, és evident que també cal una agilitat i anàlisi dels lingüistes per actualitzar-se. Cada vegada amb més rapidesa.

L’anglès, per exemple, ha guanyat milers de neologismes gràcies a la seva vitalitat global, demostrant com l’evolució afavoreix l’adaptació cultural i tecnològica.

En canvi, quan una llengua no es cuida per mandra o desús, entra en involució: es perden matisos, gramàtica i vocabulari precís. Això crea un cercle viciós on la facilitat de l’expressió simplificada suplanta la riquesa original, resultant en una “simplificació excessiva” que limita la comunicació. Es fa servir una sola paraula per definir diferents sentiments, per exemple, que requereixen idealment, una expressió més profunda. Tot és “guai” o “cool“, quan pot ser bonic, captivant, graciós, espectacular, xamós, salat, vistós, rialler, que fa goig, maco, interessant, engrescador, excitant, atractiu, seductor, corprenedor, sofisticat…,

La manera de parlar és un mirall de la societat. L’andalús o el mexicà, variants del castellà, per exemple, il·lustren aquest procés. Amb elisions com “pa’ casa” en lloc de “para casa” o formes com “to’l mundo”, sembla una esquematització que perd la claredat i estructura del castellà estàndard. Aquesta tendència reflecteix una adaptació al clima: les hores d’insolació intensa imposen un ritme lent, prioritzant la simplificació sobre l’esforç verbal precís. Quan un està cansat, ho està fins i tot per parlar. Es prioritza la velocitat sense perdre la comprensió.

En climes freds, les llengües inuit (esquimals) desenvolupen un vocabulari extremadament ric per a neu i gel. Tenen fins a 50 termes diferents (qanik: neu a terra; qali: neu que cau; pukak: cristalls de gel) que reflecteixen una societat on la precisió descriptiva de l’estat de la neu és qüestió de supervivència.

Al català, les zones de muntanya com la Vall d’Aran o la Cerdanya, conserven formes arcaiques i precises per a fred i neu (neugrana o neu granulada). El clima Té un efecte de modelatge de la densitat expressiva.

En general, una societat que valora la seva llengua la fa créixer.