Ens passem la vida parlant de dignitat, de llibertat, de drets. Però quan arriba el moment de defensar-los, massa gent gira la cara o s’asseu al sofà. La majoria de la gent bona, de la que vol un món millor, avui està anestesiada. Miren la televisió, consumeixen notícies domèstiques, i tanquen els ulls davant d’injustícies que no els toquen …, encara.
Però tot arriba. Les guerres, les retallades, la repressió, la pèrdua de drets… no són només coses que passen als altres. Quan es normalitza la injustícia, es converteix en norma. I llavors ja no hi ha temps per despertar.
L’1 d’octubre de 2017, una gran part del poble català va trencar aquesta paràlisi. Va sortir al carrer, va protegir urnes, va defensar col·legis, va votar entre cops de porra i amenaces. Va ser un dia de dignitat col·lectiva, un dia que va posar contra les cordes un sistema autoritari i centralista. No hi va haver por, perquè hi havia consciència. I no hi havia excuses, perquè hi havia urgència.
Després va venir el silenci. El soroll dels polítics, de fora i de casa, va anar tapant la veu del poble. La propaganda i la repetició de mentides van desgastar la il·lusió. Ens han fet creure que no es pot, que no val la pena, que ja ens avisaran quan vagi de debò. Però això només ha servit per posar-nos una altra vegada al sofà. I al sofà no es canvia res.
No hem perdut i no ho farem perquè el projecte no sigui inviable. Ens hem aturat perquè molts han deixat de creure-hi. I, sobretot, perquè n’hi ha que es consolen pensant que “ara no toca”, que “ja vindrà un altre moment”, que “ens ho han fet massa difícil”. Però els pobles que progressen no esperen condicions ideals. Lluiten, encara que sembli que no poden guanyar.
Els qui han deixat de lluitar, definits per ells mateixos com a realistes, us diré el que són de debò: fugitius. Fugen de la responsabilitat, fugen de la seva decepció, fugen de la vergonya de no haver resistit més. I cada cop que fugen, regalen poder a aquells que volen veure’ns rendits.
El poder del poble és immens, però només es manifesta quan ens unim. Quan deixem d’esperar salvadors i assumim que el futur depèn de nosaltres. Quan deixem d’aplaudir en silenci i tornem a cridar junts.
La por canvia de bàndol quan el poble es posa dempeus. I això, el sistema ho sap, per això ataca.
