La solitud humana ha estat tema de llibres, pel·lícules, estudis filosòfics i científics. L’existencialisme: “l’ésser humà està sol davant la seva existència”. Sartre: L’ésser humà està condemnat a ser lliure”. Per a Albert Camus la vida no té un sentit intrínsec. Nietzsche ens diu a través de Zaratustra ens diu que Déu és mort, deixant-nos sols, però també lliures de crear els nostres valors. Virgina Woolf retrata la solitud als seus personatges, vivint en una illa immersa en la multitud.
El budisme ens ofereix una visió més suau i reconeix que ens hem d’alliberar del desig i l’aferrament, separar-nos de tot i enfrontar-se a la solitud amb la ment.
És una solitud irremeiable, que es manifesta en l’instant últim, quan l’existència es veu cara a cara amb la seva fi. No importa com d’estimada hagi estat una persona, com d’afortunada, rica o feliç, la mort és una porta que travessem sols. Vaig somiar amb aquest instant i em va provocar vertigen. No era només por, era una mena de tristor tan profunda que em vaig despertar amb angoixa.
Hi ha una altra solitud que no és física, ni social. És aquella que acompanya els que veuen més enllà. Les persones que han estat capaces de percebre el món amb una claredat que els altres no entenen, sovint han estat rebutjades, temudes o malenteses. Aquesta és la solitud dels que saben. Saber pot ser un do, però també una condemna: veure el món nítid, sense miracles, sense enganys, pot aïllar la persona en un temps que no està capacitat per entendre-la.
Leonardo da Vinci, amb una ment capaç d’anticipar invents de segles posteriors, va haver de contenir les seves idees en codis, com si ja intuís que el món no estava preparat. Isaac Newton, que va obrir la porta a una nova manera d’entendre l’univers, vivia apartat, quasi ermita. Galileu Galilei, condemnat per haver mirat les estrelles i haver dit el que hi veia. Hipàtia d’Alexandria, Va ser assassinada brutalment per una turba de fanàtics cristians. La van arrencar de la seva quadriga, despullar, arrossegar pels carrers i esquarterar.
La història està plena de savis i sàvies solitaris, perquè el coneixement profund, com una llum massa intensa, causa dolor a qui no està prest a mirar-la. Aquesta solitud no es cura amb companyia. És una forma de lucidesa. No és que no hi hagi ningú al voltant, sinó que hi ha una distància entre el que un percep i el que els altres poden o volen percebre. I això pot fer molt de mal.
Moltes dones eren perseguides per ser massa curioses, massa instruïdes, o simplement per practicar herbolària o medicina ancestral, saviesa i coneixement transmès de mare a filla. L’Església les identificava com a “bruixes” i per això van ser cremades.
I és que el món, sovint, rebutja qui es desmarca del grup. Qui sap, qui qüestiona, qui interpreta la realitat des d’un lloc més alt o més clar, acostuma a pagar un preu.
Però potser, com apuntaven alguns existencialistes, és just en aquesta solitud, en aquest desemparament absolut, on neix una llibertat real: la de crear sentit, la de viure autènticament, la de no fugir sinó mirar de front i fer-ne art, ciència, filosofia, rebel·lia o passió.
