Per què no n’hi ha prou amb educar bé a casa?
Hi ha qui afirma, amb contundència, que si un fill o una filla es torna maleducat és culpa dels pares. Que si eduques bé, tot anirà rodó. Punt final. Això podria ser cert si vivíssim en bombolles sense relació exterior.
La realitat no és tan senzilla. I aquesta afirmació, tan rotunda, pot acabar sent una llosa injusta sobre famílies que ho han fet tan bé com han pogut, però que han topat amb una societat que sovint juga en contra.
Educar no és només posar normes i valors dins de casa. És molt més fràgil i complex. És una feina constant que es fa a foc lent, i que pot veure’s sacsejada per pressions externes molt potents: l’entorn social, els mitjans de comunicació, les xarxes, el ritme de vida, els grups d’iguals …, especialment en l’adolescència, quan el desig d’autonomia i la necessitat d’encaixar són tan intensos, els joves poden
rebutjar justament allò que se’ls ha inculcat a casa. No perquè els valors siguin febles, sinó perquè la societat els presenta com una nosa, com una càrrega. En aquest moment, no és estrany veure nois i noies amb una bona educació familiar deixar-se arrossegar per corrents superficials, o fins i tot per grups radicals o sectes.
Ara bé, també passa el contrari: hi ha pares que, per manca de temps, recursos educacionals, esgotament o desconcert, carreguen tota la responsabilitat educativa a l’escola. Però tampoc és just ni realista. L’escola pot reforçar, acompanyar, orientar… però els valors, els límits i l’estima han de néixer a casa. Quan això no passa, l’escola es converteix en una mena de
dic de contenció que no pot suportar-ho tot sol. I sovint, tant a casa com escola es troben remant a contracorrent, en una lluita desigual contra els valors mancats de sentit crític i superficials que la societat ofereix al jovent.
Un exemple il·lustratiu d’aquesta tensió el trobem entre els Amish, una comunitat que viu segons valors molt estrictes, en una societat tancada i separada del món tecnològic i modern. Quan els seus adolescents arriben a certa edat, se’ls permet sortir i conèixer el món exterior en un període conegut com 
rumspringa. Durant aquest temps, poden experimentar la vida moderna abans de decidir si volen tornar a la comunitat. Molts hi tornen, però també n’hi ha que no ho fan mai més. Ni tan sols en aquest context tan protegit, educat i coherent, es pot garantir la fidelitat als valors inculcats. És una prova clara de com de poderosa pot ser la crida del món exterior.
Algú pot pensar: “Si els valors eren bons, haurien resistit”. Però això és desconèixer com funciona l’etapa adolescent, tan plena de contradiccions, i també ignorar fins a quin punt el món de fora pot arribar a fer soroll.
També hi ha un factor que sovint oblidem: la manca de temps. La societat actual ens obliga a viure amb presses, a encadenar
obligacions, a arribar justos a tot. I en aquest context, el temps de qualitat amb els fills s’escurça. Però educar no és només estar-hi, és ser-hi de veritat. I quan aquest espai d’estar junts es fa petit, es trenca un dels vincles més poderosos per acompanyar-los en el creixement.
Per tot plegat, cal dir-ho clar: educar no pot ser una tasca només domèstica. Educar hauria de ser una responsabilitat compartida, sostinguda per l’escola, els mitjans, les institucions i l’entorn social. I, sobretot, hauria de ser possible sense haver de lluitar contra corrents que destrueixen allò que es volconstruir a casa.
Potser el repte no és només fer-ho bé, sinó fer-ho a contracorrent, i resistir junts. No culpar-nos entre nosaltres, sinó posar el focus on toca: en una societat que no ho posa gens fàcil per acompanyar els infants a ser ciutadans amb valors, consciència i criteri propi.
