Voluntat, evolució i el poder de l’esperança biològica
En el transcurs dels anys, dues grans teories científiques han intentat explicar com evolucionen els éssers vius. D’una banda, Charles Darwin, amb la seva teoria de la selecció natural, ens va mostrar com les espècies canvien a través de mutacions aleatòries i de la supervivència dels més adaptats. És una visió basada en l’atzar i la competència: qui millor s’adapta, sobreviu i transmet els seus gens.
Però abans de Darwin hi havia Jean-Baptiste de Lamarck, un pensador visionari que defensava que els éssers vius podien modificar-se a si mateixos a partir de la voluntat i la necessitat. En el seu famós exemple, les girafes que volien arribar a les fulles altes desenvolupaven colls més llargs i transmetien aquest canvi a la seva descendència. Durant dècades, aquesta teoria i l’obra de Lamarck ha estat considerada un capítol superat dins la història de la ciència i va ser ridiculitzada, però… potser no anava tan errat.
El seu famós exemple de les girafes que allarguen el coll per voluntat de menjar les fulles més altes ha estat motiu de burla o d’exemple de mala teoria. Però, i si, malgrat no conèixer els mecanismes moleculars de la 
genètica, va intuir un vincle real entre voluntat, necessitat vital i evolució?
El que proposava no era del tot irracional: creia que els éssers vius podien modificar el seu cos a través de l’ús i el desús dels òrgans, i que aquestes modificacions s’heretaven. Avui, sabem que Darwin va aportar una explicació més ajustada basada en la selecció natural. Però la ciència moderna està tornant a mirar amb curiositat algunes intuïcions de Lamarck, gràcies a disciplines com l’epigenètica, és a dir, la influència de factors externs en l’expressió dels nostres gens.
El cervell i l’ADN: una relació més estreta del que sembla
Tots sabem que el cervell controla funcions bàsiques com la gana, el son, la digestió, el creixement o la reproducció. Ho fa a través d’hormones i impulsos nerviosos. Però també comunica amb les cèl·lules a nivell molecular, donant instruccions per activar o desactivar certs gens. I si aquesta capacitat d’interacció no es limités a la supervivència, sinó també a la millora adaptativa?
Imaginem una situació extrema: un individu que, en un entorn hostil, ha de desenvolupar una habilitat molt concreta per sobreviure. Si aquesta necessitat és persistent i el cos hi respon durant anys, podria el cervell, a través de senyals bioquímiques, induir un canvi estable a l’ADN de les seves cèl·lules reproductores?
Encara no ho podem afirmar amb rotunditat, però la ciència està explorant línies molt interessants. L’epigenètica ens mostra que factors com l’alimentació, l’estrès o l’entorn poden modificar l’expressió dels gens, i que algunes d’aquestes modificacions es poden heretar. No es tracta de mutacions estructurals a l’ADN, sinó d’interruptors químics que fan que certs gens s’activin o quedin silenciats. I això ja trenca una mica el dogma darwinista pur.
Quan observem el comportament de les cèl·lules, del sistema immunitari, o fins i tot de les colònies bacterianes, hi veiem patrons de resposta, de memòria, d’adaptació. Potser no és “intel·ligència” com la coneixem, però sí estratègies de supervivència sorprenents, amb capacitat d’aprendre i adaptar-se. Aleshores, no seria tan estrany pensar que la voluntat de sobreviure o millorar deixi alguna empremta, també, a nivell genètic.
Els estudis sobre traumes transgeneracionals en poblacions que han patit guerres o genocidis apunten que els descendents poden heretar certes predisposicions emocionals o fisiològiques. No és exactament mutació genètica, però sí una transmissió d’una adaptació a una situació extrema. També en l’àmbit de l’esport s’ha observat que determinades pràctiques intenses poden alterar l’expressió genètica en els músculs, i aquestes variacions, en alguns casos, s’han detectat en la generació següent. No és evolució darwinista. És influència ambiental codificada.
I si el pensament viatja més lluny del que imaginem?
Ara bé, hi ha una altra possibilitat que va més enllà de la biologia clàssica: el pensament com a forma d’informació transmissible a distància.
Vivim en un univers on tot vibra, on la matèria i l’energia estan connectades per camps invisibles. Els pensaments generen impulsos elèctrics i camps electromagnètics, i ja hi ha estudis que exploren com les ones cerebrals poden influir en altres cervells (encara que només sigui de manera ínfima). I si aquesta informació subtil pogués viatjar a través del buit quàntic, de l’atmosfera, o d’altres camins encara desconeguts?
Aquesta idea pot sonar a ciència-ficció, però diverses especialitats —com la biofísica, la neurologia quàntica o la teoria de camps unificats— no la descarten del tot. Podria haver-hi una mena de “resonància informacional” entre éssers vius, una transmissió de patrons que, en casos molt puntuals, activi o modifiqui respostes genètiques a distància.
En conclusió: Lamarck no tenia tota la raó… però tampoc anava errat
Potser no és el “desig” qui estira el coll de les girafes, però sí que podria haver-hi mecanismes pel quals una necessitat continuada i sostinguda, registrada pel cervell i transmesa bioquímicament, acabi influint en la manera com els gens s’expressen, i potser fins i tot com es transmeten.
La ciència no avança per tancar preguntes, sinó per obrir-les. I avui, en ple segle XXI, és més just que mai revisitar les intuïcions d’aquells que van pensar abans que nosaltres. Potser Lamarck no va encertar el com, però potser sí el què.
